Autor/a
flor d'ametller
Categoria
Relat lliure
MIRADOR DEL TEMPS
Aquell havia de ser un dia especialment bonic per a la Kira; li havien regalat un trajecte amb el telefèric de Montjuïc. Sempre li havia fet molta il•lusió i n’estava feliç pel detall de les seves germanes. Hi aniria sola. Li agradava, de tant en tant, viure moments en solitud, connectar amb el seu si més proper, més íntim… Anava pensant, de camí a l’estació, que a la cabina hi hauria més gent, així que compartiria l’experiència amb persones alienes al seu món proper, però persones que tindrien la mateixa il•lusió en aquell dia i en aquells instants.
Anaven entrant a l’aeri: vuit persones entusiasmades per contemplar des del cel la bonica ciutat, la ciutat: una parella en ple viatge de nuvis, un avi amb dos nets, dos universitaris grecs i ella. En dos segons es van presentar, perquè set-cents cinquanta metres de trajecte enlairats els unirien en una extraordinària i breu aventura.
Estaven ja col•locats, a punt d’emprendre la ruta. La il·lusió dels dos petits es palpava; els seus ulls brillants i aquell somriure immens els allunyaven de les preocupacions quotidianes. Un breu pensament de nostàlgia l’embriagà: tant de bo poder veure la vida a través de la seva mirada, encara innocent i protegida de les responsabilitats de la vida adulta que ens ofeguen.
Ja havien iniciat camí cap al Castell de Montjuïc i podien apreciar diversos escenaris típics de Barcelona, destacant el seu patrimoni cultural: la Sagrada Família al nord de la ciutat; una mica més a l’est es veia l’Eixample, amb la seva arquitectura característica; al sud-est s’observava el port de Barcelona… Portaven ja uns tres minuts de trajecte quan van escoltar uns xiulets metàl·lics: el cable vibrava de forma irregular, la cabina es balancejava i, finalment, el telefèric es va aturar. Silenci absolut. El vent començà a sonar més fort amb l’absència del soroll del motor, i es van mirar amb preocupació.
— Què fem?
Algú va prémer el botó d’emergència i van contactar automàticament amb l’operador.
— Esteu bé? Hem tingut una avaria. No sabem quant pot trigar.
La Kira es posà pàl•lida.
Els més grans intentaven romandre en la calma, encara que alguns es deixaven emportar per la desesperació, totalment lícita en aquella situació puntualment inusual. Mentre els altres passatgers seguien els seus debats, els dos nens no paraven de mirar el paisatge, fascinats per la vista panoràmica. Un dels dos va cridar de cop:
— Mireu, mireu! La ciutat està canviant…
I així era. Pels carrers ja no transitaven vehicles d’última generació, sinó algun cotxe de cavalls barrejat entre la multitud de vianants, i aquelles cabres, tan característiques de principi del segle XX, segell dels pastors de l’època que venien la llet fresca de llar en llar. La Sagrada Família, a mig construir, envoltada de descampats. I els grans cartells publicitaris, identitat de l’era capitalista, havien desaparegut?
— Què està succeint?
— Potser estan embogint?
Exceptuant els menuts, emocionats per l’espectacle, la resta sentien un calfred recorrent-los el cos, i cada cop que contemplaven la perspectiva els canvis eren més evidents: les xemeneies industrials tenyien la ciutat de gris, els edificis eren de baixa alçada, els vaixells eren de vapor, l’Eixample era poc dens i Montjuïc lluïa pràcticament desurbanitzat.
Enmig d’aquesta distopia marcada per un col•lapse temporal, que els havia sacsejat sobtadament, la megafonia de cabina els va informar que es reprenia el trajecte:
— Quina ciutat es trobarien?
Anaven entrant a l’aeri: vuit persones entusiasmades per contemplar des del cel la bonica ciutat, la ciutat: una parella en ple viatge de nuvis, un avi amb dos nets, dos universitaris grecs i ella. En dos segons es van presentar, perquè set-cents cinquanta metres de trajecte enlairats els unirien en una extraordinària i breu aventura.
Estaven ja col•locats, a punt d’emprendre la ruta. La il·lusió dels dos petits es palpava; els seus ulls brillants i aquell somriure immens els allunyaven de les preocupacions quotidianes. Un breu pensament de nostàlgia l’embriagà: tant de bo poder veure la vida a través de la seva mirada, encara innocent i protegida de les responsabilitats de la vida adulta que ens ofeguen.
Ja havien iniciat camí cap al Castell de Montjuïc i podien apreciar diversos escenaris típics de Barcelona, destacant el seu patrimoni cultural: la Sagrada Família al nord de la ciutat; una mica més a l’est es veia l’Eixample, amb la seva arquitectura característica; al sud-est s’observava el port de Barcelona… Portaven ja uns tres minuts de trajecte quan van escoltar uns xiulets metàl·lics: el cable vibrava de forma irregular, la cabina es balancejava i, finalment, el telefèric es va aturar. Silenci absolut. El vent començà a sonar més fort amb l’absència del soroll del motor, i es van mirar amb preocupació.
— Què fem?
Algú va prémer el botó d’emergència i van contactar automàticament amb l’operador.
— Esteu bé? Hem tingut una avaria. No sabem quant pot trigar.
La Kira es posà pàl•lida.
Els més grans intentaven romandre en la calma, encara que alguns es deixaven emportar per la desesperació, totalment lícita en aquella situació puntualment inusual. Mentre els altres passatgers seguien els seus debats, els dos nens no paraven de mirar el paisatge, fascinats per la vista panoràmica. Un dels dos va cridar de cop:
— Mireu, mireu! La ciutat està canviant…
I així era. Pels carrers ja no transitaven vehicles d’última generació, sinó algun cotxe de cavalls barrejat entre la multitud de vianants, i aquelles cabres, tan característiques de principi del segle XX, segell dels pastors de l’època que venien la llet fresca de llar en llar. La Sagrada Família, a mig construir, envoltada de descampats. I els grans cartells publicitaris, identitat de l’era capitalista, havien desaparegut?
— Què està succeint?
— Potser estan embogint?
Exceptuant els menuts, emocionats per l’espectacle, la resta sentien un calfred recorrent-los el cos, i cada cop que contemplaven la perspectiva els canvis eren més evidents: les xemeneies industrials tenyien la ciutat de gris, els edificis eren de baixa alçada, els vaixells eren de vapor, l’Eixample era poc dens i Montjuïc lluïa pràcticament desurbanitzat.
Enmig d’aquesta distopia marcada per un col•lapse temporal, que els havia sacsejat sobtadament, la megafonia de cabina els va informar que es reprenia el trajecte:
— Quina ciutat es trobarien?