Autor/a
Antoine
Categoria
Relat lliure
Mirant per la finestra
Parpellejo lentament. Em sento marejat. La boca pastosa i una boirina atordeixen la meva ment. L’olfacte s’activa ràpidament i em retorna a la realitat. Sempre ha estat un sentit que he tingut molt desenvolupat. I aquella barreja de productes desinfectants, antisèptics i compostos químics, era inconfusible.
Una hora i mitja de quiròfan, anestèsia regional i pròtesi de genoll nova. La intervenció era senzilla. Tothom m’ho deia. Però els quiròfans sempre m’han causat respecte, i des d’ahir a la nit no he pegat ull.
Des de fa temps, la cama dreta em dona problemes, però d’ençà que en Rafa es va divorciar, que ens va començar a engrescar per anar a córrer tots els diumenges al matí. Així, que allà ens tens, una colla de quarantens, que desempolsant les vambes del fons del sabater, es compren pantalons d’aquests de running, agafen una de les seves samarretes velles, però que no llences pel vincle emocional i a fer quilòmetres. I pensar que fa menys d’un any paraules com Strava o Footpath eren fora del meu vocabulari... en fi, el fet es que el genoll finalment va petar.
Van passant les hores i la cama comença a despertar i, renoi, quin mal fa. A qui se li va ocórrer aquella frase de que els nois no ploren? Menuda bajanada, perquè la veritat, es que em costa mantenir el tipus. Pitjo el botó per cridar la infermera i li demano calmants. I mica en mica m’endinso en una mena d’entreson que em transporta a quan vaig estar d’Erasmus a França.
Corria l’any 1999, ho recordo perfectament perquè al ben mig de la Torre Eiffel i havia un rètol lluminós ben gran amb el nombre de dies que faltaven per arribar al 2000, i fart de que la meva mare m’acusés de ser massa seriós, i de deixar la meva joventut pegat als llibres, vaig decidir marxar a córrer una petita aventura. A veure, potser etiquetar-la com a tal, es una mica agosarat per part meva, però des de ben petit sabia el que volia, i no m’havia sortit del camí marcat per mi mateix en cap moment.
Per sort, vaig trobar un apartament amb una petita habitació bastant a prop de la facultat de dret, i veient com es desplaçaven molts joves parisencs, vaig optar per comprar una bicicleta de segona mà. Va ser en aquells trajectes que em vaig enamorar de la ciutat, dels seus carrers empedrats, del trontollar del manillar de la bicicleta o de la flaire de cafè de primera hora del matí de Les Deux Magots. Feia anys que no pensava en aquell temps.
La infermera ha vingut a la meva habitació. M’ha dit que em portarà un suc de raïm i que després m’ajudarà a asseure’m a la cadira. Em fa una mica d’angúnia, però he decidit deixar-me guiar. Se suposa que saben el que fan. I jo, tan ferm i segur de mi mateix a la sala d’un judici, ara em sento com un gat espantat, que només vol arraulir-se i dormir.
Finalment, no ha estat tan complicat. Si més no, sembla que començo a tolerar millor el dolor. Ja a la cadira amb el cartró de suc a la mà a mode de trofeu, la mirada s’allunya per la finestra tot veient la gent del carrer just quant una noia s’atura al semàfor que hi ha sota meu a uns pocs metres. Porta una bicicleta bastant cridanera, la veritat. Però pensant-ho bé, és alegre. És vermella amb una cistella i un cartell de color blau de l’AMBici i, altre cop, he tornat a evocar els dies que vaig passar pedalejant pels carrers de Paris. I només vull tornar a sentir l’aire a la cara i aquell aroma a cafè.
Ja tinc un objectiu. Sempre he funcionat així, per objectius. Recuperar-me i recórrer Barcelona amb aquella bicicleta.
Una hora i mitja de quiròfan, anestèsia regional i pròtesi de genoll nova. La intervenció era senzilla. Tothom m’ho deia. Però els quiròfans sempre m’han causat respecte, i des d’ahir a la nit no he pegat ull.
Des de fa temps, la cama dreta em dona problemes, però d’ençà que en Rafa es va divorciar, que ens va començar a engrescar per anar a córrer tots els diumenges al matí. Així, que allà ens tens, una colla de quarantens, que desempolsant les vambes del fons del sabater, es compren pantalons d’aquests de running, agafen una de les seves samarretes velles, però que no llences pel vincle emocional i a fer quilòmetres. I pensar que fa menys d’un any paraules com Strava o Footpath eren fora del meu vocabulari... en fi, el fet es que el genoll finalment va petar.
Van passant les hores i la cama comença a despertar i, renoi, quin mal fa. A qui se li va ocórrer aquella frase de que els nois no ploren? Menuda bajanada, perquè la veritat, es que em costa mantenir el tipus. Pitjo el botó per cridar la infermera i li demano calmants. I mica en mica m’endinso en una mena d’entreson que em transporta a quan vaig estar d’Erasmus a França.
Corria l’any 1999, ho recordo perfectament perquè al ben mig de la Torre Eiffel i havia un rètol lluminós ben gran amb el nombre de dies que faltaven per arribar al 2000, i fart de que la meva mare m’acusés de ser massa seriós, i de deixar la meva joventut pegat als llibres, vaig decidir marxar a córrer una petita aventura. A veure, potser etiquetar-la com a tal, es una mica agosarat per part meva, però des de ben petit sabia el que volia, i no m’havia sortit del camí marcat per mi mateix en cap moment.
Per sort, vaig trobar un apartament amb una petita habitació bastant a prop de la facultat de dret, i veient com es desplaçaven molts joves parisencs, vaig optar per comprar una bicicleta de segona mà. Va ser en aquells trajectes que em vaig enamorar de la ciutat, dels seus carrers empedrats, del trontollar del manillar de la bicicleta o de la flaire de cafè de primera hora del matí de Les Deux Magots. Feia anys que no pensava en aquell temps.
La infermera ha vingut a la meva habitació. M’ha dit que em portarà un suc de raïm i que després m’ajudarà a asseure’m a la cadira. Em fa una mica d’angúnia, però he decidit deixar-me guiar. Se suposa que saben el que fan. I jo, tan ferm i segur de mi mateix a la sala d’un judici, ara em sento com un gat espantat, que només vol arraulir-se i dormir.
Finalment, no ha estat tan complicat. Si més no, sembla que començo a tolerar millor el dolor. Ja a la cadira amb el cartró de suc a la mà a mode de trofeu, la mirada s’allunya per la finestra tot veient la gent del carrer just quant una noia s’atura al semàfor que hi ha sota meu a uns pocs metres. Porta una bicicleta bastant cridanera, la veritat. Però pensant-ho bé, és alegre. És vermella amb una cistella i un cartell de color blau de l’AMBici i, altre cop, he tornat a evocar els dies que vaig passar pedalejant pels carrers de Paris. I només vull tornar a sentir l’aire a la cara i aquell aroma a cafè.
Ja tinc un objectiu. Sempre he funcionat així, per objectius. Recuperar-me i recórrer Barcelona amb aquella bicicleta.