Moments de les nostres vides

El despertador torna a sonar però dormo uns minuts més fins que la meva consciència decideix despertar-me de nou i veig que han passat uns 20 minuts. La meva rutina diària es converteix en una carrera per guanyar el màxim de temps possible. Al sortir de casa vaig el més ràpid que puc i quan entro al metro i arribo a l’andana veig a la pantalla quaranta segons d’espera. Menys d’un minut que se’m fa etern, pensant que potser faig tard i que no pot ser que comenci el dia d’aquesta manera tan accelerada. Quan arribo a la parada de Diagonal localitzo un petit bar que hi ha en el vestíbul, abans de sortir, i em fixo que només hi ha dues persones demanant, així que em poso darrera a esperar per demanar un cafè. La noia que està a l’altre costat del mostrador conversa amablement amb un dels clients que tenen preferència per haver-se aixecat abans que jo. Mentre reviso el meu rellotge per comprovar que he guanyat prou temps com per no arribar tard a la feina, comença a sonar a pocs metres, darrera meu, un piano. Aixeco el cap amb estranyesa ja que no es un so habitual en el meu trajecte diari del metro i quan miro enrere veig que n’hi ha un enmig del vestíbul. Al costat del piano llegeixo el nom de Maria Canals. Ja buscaré després què hi ha darrera d’aquell nom però el que més em crida l’atenció és que davant del piano, assegut en un tamboret, hi ha un home gran, amb cabell blanc i força arrugues a la cara i a les mans que per la seva aparença podria tenir més de 80 anys. La seva expressió de la cara mentre toca el piano és de felicitat i em quedo abstret observant com de bé ho està fent. Una veu trenca aquest moment de concentració preguntant-me que si necessito un cafè. Recupero la meva posició d’abans i veig que les dues persones que tenia per davant jo no hi son. La noia que hi ha darrera del mostrador em torna a preguntar si vull un cafè. Me’l prepara per emportar i abans de marxar em torno a quedar observant aquella escena musical encisadora i em fixo que la gent passa d’un costat a un altre sense donar importància al moment que ens estava regalant aquell home gran. Al dia següent, m’aixeco a l’hora corresponent i mentre em dutxo penso en l’escena del dia anterior i decideixo fer el cafè, amb temps, assegut en una de les poques taules que hi ha al bar del vestíbul de la parada de Diagonal. La meva sorpresa és trobar-me de nou a aquell home talentós i feliç tocant el piano i regalant el seu art a tots els que passen per allà, un dia i un altre, ja que l’escena es repeteix diàriament durant uns quants dies més. Un dia en que ja estic assegut amb el meu cafè esperant aquell moment que em dona força per arrencar la meva jornada diària observo que el tamboret queda buit i que l’home no ha aparegut. Una noia d’uns vint anys està de peu immòbil observant el piano. Mentre continuo esperant a veure si arriba l’artista, la noia decideix seure i posar les mans sobre les tecles amb suavitat i sense tocar cap melodia. M’apropo amb curiositat i li pregunto si per casualitat coneix un home que ve a tocar el piano cada dia a aquella mateixa hora i que avui no ha aparegut. Ella em diu que aquell home era el seu avi, que feia molts dies que li explicava com gaudia tocant el piano davant de la gent i que malauradament ja no estava entre nosaltres. Des de llavors, cada dia que passo per aquell vestíbul de metro penso en com som d’afortunats per trobar persones que ens omplen moments que formen part de les nostres vides.