Autor/a
Καλημέρα
Categoria
Relat lliure
No hi ha dret!
No sé què hi faig, aquí. Estava tan a gust a casa, jo, amb els meus companys i companyes...
Estic envoltat de gent però em sento molt sol, aïllat, ignorat… Ningú no em mira. Tothom està massa distret mirant el mòbil. Mira-te’ls, quins colls de flamenc! No sé què hi troben que els enganxa tant. Estan completament abduïts.
Hi ha un grup de quatre que ja fa estona aue no parlen. Ni tan sols es miren. Quina mena d’amics són, si no interaccionen? Jo tinc molts col·legues i xerrem pels descosits; no ens falten temes de conversa, a nosaltres. Ara mateix, els trobo molt a faltar…
Pròxima estació: Clot, enllaç amb línia 2 i Rodalies.
Com estava dient, que sol que em s… Ei! Acaba d’entrar una senyora i m’està mirant fixament! Sembla que vol venir cap aquí, però “els flamencs” no la deixen passar. No deixa de fitar-me mentre s’obre camí a cops de colze. Clarament ve cap a mi. Sí, sí que ve! Que bé! Per fav…
Ep!, no, no! Però… No tinc paraules! Se m’ha assegut a sobre! M’està pessigant! Merda! I jo que em pensava que… Si ni tan sols m’ha vist! I ara, a més, desenfunda el mòbil. Així és impossible! No en trauré res, d’aquest trajecte!
Tinc ganes de cridar, de fer-me veure. Senyora! Tothom! Que soc aquí! Que jo també soc important! Però no puc, en soc incapaç. Estic destinat a sobreviure en aquest etern silenci meu i restar a l’espera.
Cada vegada se’m fa més insuportable el pes mort de la seva cuixa sobre el meu cosset prim, delicat, lleuger… Com hem de viure: “amb pes o amb lleugeresa?”, es preguntava Kundera en la seva novel·la més coneguda. Doncs, amb lleugeresa, Milan, amb lleugeresa! Bé, potser l’home parlava d’una altra cosa...
Sigui com sigui, no sé quanta estona hauré d’aguantar tanta càrrega a la mitja pell! Em quedaré ben planxat, si és que me’n surto. Si almenys es dignés a mirar-me, se’n faria càrrec i s’asseuria com cal. I possiblement, fins i tot, s’interessaria per mi… Però no, com a bona “flamenca” que és, només té ulls per a la pantalleta! No hi ha dret!
Pròxima estació: Urquinaona, enllaç amb línia 4.
Oh, ja s’aixeca! Aire, aire! Quin descans. I ni se n’ha adonat, tu! Ni de mi, ni de res! Quin món, aquest, d’autòmats desconnectats (més connectats que mai, de fet). Quina colla d’incomunicats i d’infoxicats!
Bé, ja m’he desfogat i alliberat, però i ara què? Torno a estar sol i a la vista de tothom. I encara em sento invisible… Hola! Que hi sou? Que no em veieu? Hooolaa! Ai, mare, quin avorriment!
Pròxima estació: Universitat, enllaç amb…
—Tia, i aquest llibre?
—Sí, ja fa estona que hi és.
—Ah, sí? Doncs, me’l quedo!
Oh, sí! Per favor!
Quines mans! Mmm…
Quin escalf! Mmm…
Llegeix-me!
Estic envoltat de gent però em sento molt sol, aïllat, ignorat… Ningú no em mira. Tothom està massa distret mirant el mòbil. Mira-te’ls, quins colls de flamenc! No sé què hi troben que els enganxa tant. Estan completament abduïts.
Hi ha un grup de quatre que ja fa estona aue no parlen. Ni tan sols es miren. Quina mena d’amics són, si no interaccionen? Jo tinc molts col·legues i xerrem pels descosits; no ens falten temes de conversa, a nosaltres. Ara mateix, els trobo molt a faltar…
Pròxima estació: Clot, enllaç amb línia 2 i Rodalies.
Com estava dient, que sol que em s… Ei! Acaba d’entrar una senyora i m’està mirant fixament! Sembla que vol venir cap aquí, però “els flamencs” no la deixen passar. No deixa de fitar-me mentre s’obre camí a cops de colze. Clarament ve cap a mi. Sí, sí que ve! Que bé! Per fav…
Ep!, no, no! Però… No tinc paraules! Se m’ha assegut a sobre! M’està pessigant! Merda! I jo que em pensava que… Si ni tan sols m’ha vist! I ara, a més, desenfunda el mòbil. Així és impossible! No en trauré res, d’aquest trajecte!
Tinc ganes de cridar, de fer-me veure. Senyora! Tothom! Que soc aquí! Que jo també soc important! Però no puc, en soc incapaç. Estic destinat a sobreviure en aquest etern silenci meu i restar a l’espera.
Cada vegada se’m fa més insuportable el pes mort de la seva cuixa sobre el meu cosset prim, delicat, lleuger… Com hem de viure: “amb pes o amb lleugeresa?”, es preguntava Kundera en la seva novel·la més coneguda. Doncs, amb lleugeresa, Milan, amb lleugeresa! Bé, potser l’home parlava d’una altra cosa...
Sigui com sigui, no sé quanta estona hauré d’aguantar tanta càrrega a la mitja pell! Em quedaré ben planxat, si és que me’n surto. Si almenys es dignés a mirar-me, se’n faria càrrec i s’asseuria com cal. I possiblement, fins i tot, s’interessaria per mi… Però no, com a bona “flamenca” que és, només té ulls per a la pantalleta! No hi ha dret!
Pròxima estació: Urquinaona, enllaç amb línia 4.
Oh, ja s’aixeca! Aire, aire! Quin descans. I ni se n’ha adonat, tu! Ni de mi, ni de res! Quin món, aquest, d’autòmats desconnectats (més connectats que mai, de fet). Quina colla d’incomunicats i d’infoxicats!
Bé, ja m’he desfogat i alliberat, però i ara què? Torno a estar sol i a la vista de tothom. I encara em sento invisible… Hola! Que hi sou? Que no em veieu? Hooolaa! Ai, mare, quin avorriment!
Pròxima estació: Universitat, enllaç amb…
—Tia, i aquest llibre?
—Sí, ja fa estona que hi és.
—Ah, sí? Doncs, me’l quedo!
Oh, sí! Per favor!
Quines mans! Mmm…
Quin escalf! Mmm…
Llegeix-me!