PARADA NO PROGRAMADA.Martina

Noa, una noia de vint anys, que vivia en un petit poble a Nova York. Aquesta posava cada matí el despertador a les 6:30, ni un minut més ni un després. A la motxilla, cada objecte tenia el seu lloc. No canviava res de la seva rutina per res del món. Per altra banda, estava l’Izan, un noi de vint-i-tres anys, centrat en la seva família i en aconseguir el seu objectiu, arribar a jugar professionalment a rugbi. Aquest no sabien que una coincidència al lloc on l’Izan passava la major part del temps.
Com cada dia la Noa anava a treballar al centre d’alt rendiment de Nova York, s’aixeca amb un pressentiment bo, però a la vegada dolent, va agafar una fruita per esmorzar i agafar el metre tan aviat com es pugui, no li agrada gens arribar tard. Sabia que aquest dia hi entrava un nou noi, però no sabia res d’ell. Abans d’arribar a la seva parada es va apropar un senyor de cinquanta anys, portava la roba bruta i feia olor d'alcohol, se'n va apropar i li va dir:
Què fas tan aviat al metre? Vol companyia?
La Noa es va quedar al seu lloc parat
No t'interessa que faci al metre i no vull companyia.
L’home va continuar preguntant coses que va fer que la Noa comenci a incomodar-se, ella només feia que dir que li deixi-si en pau. De sobte va saltar un noi alt amb complexió forta i amb una mira desafiant, que es va pujar dues parades abans i va presenciar tota l’escena, li va dir.
Si tornes a molestar alguna dona te'n recordaràs de mi tota la vida.
L’home va sortir ràpidament del metro i la Noa es va quedar sorpresa pel que acabava de passar. Li va donar les gràcies al noi i van parlar una mica per part d’ell, però ella va tallar la conversa perquè va començar a sentir sentiments per ell va tenir una sensació de pèrdua de control. Sabia que es deia Izan i li agradava el rugbi, però va decidir eliminar el moment que acaba de presenciar.

La Noa va arribar al centre d’alt rendiment amb el cor encara accelerat. Havia aconseguit no mirar enrere en baixar del metro, però la imatge de l’Izan dret entre ella i aquell home se li havia gravat al cap.
Et presento el nou membre de l’equip, Izan. S’encarregarà de la preparació física dels nous fitxers-va dir el cap.
L’Izan va somriure donant-se compte que la Noa estava nerviosa.
Encantat. - va dir ella amb un somriure.
Van treballar junts setmanes. Ella mai va treure el tema del metro. La tractava amb normalitat, sense presses.
Un dia, ell li va oferir un cafè. Va acceptar. Van començar a quedar després de la feina, primer a la cafeteria del centre, després caminar pel parc. Parlaven poc, però la Noa va notar que al seu costat, no necessitava tenir-ho tot plantejat.

Van passar els mesos, L’Izan va aconseguir el seu somni de jugar a rugbi professional. I la Noa era allà, animant-lo.
Un any després, en una parada del metro, la Noa esperava el vagó quan va sentir una veu al seu darrere.
-Vols companyia?
Es va girar. L'Izan somreia amb les mans a les butxaques. Aquesta vegada, ella no va dubtar.
-Si- va dir, i li va fer lloc al seu costat.
El metro va arribar. Ell li va oferir la mà. Ella la va agafar. I van pujar junts.