Autor/a
Clàudia Montoya
Categoria
Relat escolar
Subcategoria
De 13 a 17 anys
Centre escolar
La Salle Girona
Pètals de memòria
Em dic Amira i ajudo el meu avi a fer que l’àvia recordi tots els moments que han compartit. Ella té Alzheimer i recorda molt poca cosa; cada dia l’anem a veure a la residència i, portant-li àlbums o cantant cançons del seu passat, intentem que almenys sigui capaç de recordar l’avi.
Per arribar a la residència on es troba sempre agafem el metro i baixem a Gràcia, que és on resideix. Com que Barcelona és molt gran i l’avi ja no camina gaire, agafar el metro sempre ens va bé. Un dia, tot just pujar al metro, ens vam trobar una floreta pansida a terra i va resultar ser el tipus de flor que l'avi li havia regalat a l'àvia feia molts anys. Per això la vam agafar i la hi vam portar a veure si recordava alguna cosa, però, com de costum, no va recordar res.
Els avis havien tingut una història preciosa i havien lluitat com ningú per estar junts. Cada dia que els veia envellir plegats descobria alguna cosa nova, i cada cop que els veia podia palpar l’amor que es tenien. Tot i així, l’Alzheimer feia que l’àvia s’oblidés de tot; cada dia recordava menys coses, ni tan sols sabia qui érem. Setmana sí i setmana també portàvem records a l’àvia, li parlàvem del passat, ballàvem com els avis solien fer i li cantàvem cançons de la seva infància, però l’avi i jo cada dia perdíem més l’esperança. Era molt frustrant. Vèiem com cada dia estava més consumida i petita, i com perdia poc a poc l’energia i l’actitud que la caracteritzava.
L’endemà vaig anar a l’institut com de costum, però en lloc de venir-me a buscar l’avi per anar a la residència, va venir el pare. Semblava trist; tenia por que li hagués passat alguna cosa a l’àvia.
-Hola Amira, filla. T’he de dir una cosa, carinyo.
-No ha passat res dolent, oi?
-És l’avi... ha mort d’un infart.
En aquell moment no vaig ser capaç de dir res; vaig esclatar a plorar i vaig abraçar el pare. No m’ho creia, no podia estar passant.
Tot i així vam decidir anar a la residencia.
La notícia de la mort de l'avi va ser com un mur que em queia a sobre. No era només la pèrdua de l’avi sinó que l’avia perdria a l’amor de la seva vida i a la persona que eternament havia intentat que ho recordes tot.
Quan vaig entrar a la seva habitació acompanyada del pare, el silenci era diferent. No hi havia les rialles de l'avi, ni la seva veu explicant anècdotes de quan era petit. L'àvia estava asseguda al costat de la finestra. En veure'm entrar sola, vaig veure alguna cosa diferent en la seva mirada.
-I l'avi? -va preguntar amb una veu suau.
Aquelles dues paraules em van marcar profundament. L'Alzheimer havia esborrat noms, llocs i moments.
Però degut a l’amor que es tenien havia pogut recordar al avi. Vaig posar-li flors a les mans, les mateixes de la primera cita i del metro. I ens vam abraçar molt fort, i les llàgrimes ens queien a poc a poc recordant l’avi.
Per arribar a la residència on es troba sempre agafem el metro i baixem a Gràcia, que és on resideix. Com que Barcelona és molt gran i l’avi ja no camina gaire, agafar el metro sempre ens va bé. Un dia, tot just pujar al metro, ens vam trobar una floreta pansida a terra i va resultar ser el tipus de flor que l'avi li havia regalat a l'àvia feia molts anys. Per això la vam agafar i la hi vam portar a veure si recordava alguna cosa, però, com de costum, no va recordar res.
Els avis havien tingut una història preciosa i havien lluitat com ningú per estar junts. Cada dia que els veia envellir plegats descobria alguna cosa nova, i cada cop que els veia podia palpar l’amor que es tenien. Tot i així, l’Alzheimer feia que l’àvia s’oblidés de tot; cada dia recordava menys coses, ni tan sols sabia qui érem. Setmana sí i setmana també portàvem records a l’àvia, li parlàvem del passat, ballàvem com els avis solien fer i li cantàvem cançons de la seva infància, però l’avi i jo cada dia perdíem més l’esperança. Era molt frustrant. Vèiem com cada dia estava més consumida i petita, i com perdia poc a poc l’energia i l’actitud que la caracteritzava.
L’endemà vaig anar a l’institut com de costum, però en lloc de venir-me a buscar l’avi per anar a la residència, va venir el pare. Semblava trist; tenia por que li hagués passat alguna cosa a l’àvia.
-Hola Amira, filla. T’he de dir una cosa, carinyo.
-No ha passat res dolent, oi?
-És l’avi... ha mort d’un infart.
En aquell moment no vaig ser capaç de dir res; vaig esclatar a plorar i vaig abraçar el pare. No m’ho creia, no podia estar passant.
Tot i així vam decidir anar a la residencia.
La notícia de la mort de l'avi va ser com un mur que em queia a sobre. No era només la pèrdua de l’avi sinó que l’avia perdria a l’amor de la seva vida i a la persona que eternament havia intentat que ho recordes tot.
Quan vaig entrar a la seva habitació acompanyada del pare, el silenci era diferent. No hi havia les rialles de l'avi, ni la seva veu explicant anècdotes de quan era petit. L'àvia estava asseguda al costat de la finestra. En veure'm entrar sola, vaig veure alguna cosa diferent en la seva mirada.
-I l'avi? -va preguntar amb una veu suau.
Aquelles dues paraules em van marcar profundament. L'Alzheimer havia esborrat noms, llocs i moments.
Però degut a l’amor que es tenien havia pogut recordar al avi. Vaig posar-li flors a les mans, les mateixes de la primera cita i del metro. I ens vam abraçar molt fort, i les llàgrimes ens queien a poc a poc recordant l’avi.