Primer dia de feina

Genial, el primer dia de feina i estic arribant tard. Tot per culpa de la meva germana petita que se li ha acudit avui fer una marranada a casa perquè no quedaven cereals de xocolata.
Surto del tren a Sant Andreu i com que veig que no ve el bus vaig al Vivari a comprar-me alguna cosa per omplir-me la panxa, ja que tampoc he pogut esmorzar. Quan estic demanant veig que el V29 s’acosta i es prepara per girar la meridiana, demano el cafè i l’entrepà per emportar i quan pago marxo corrents cap a la parada. El bus hi està a punt d’arribar i no estic segura d’agafar-lo. El cafè quasi em cau a sobre i veig un noi mirant-me per la finestra i anar cap a el conductor. Just quan penso que no podré agafar-lo i ja m'imagino la meva desastrosa entrada el primer dia de feina, tota despentinada, arribant tard i sense haver esmorzat, el bus no arrenca i es queda quiet com si m’esperés, vaig corrents i pujo mentre tothom em mira amb mala cara.
Agraeixo al conductor la paciència i em diu que no li digui a ell sinó al meu amic, que l’ha convençut d’esperar-me. Aixeco el cap de la bossa i el noi de la finestra em saluda amb la mà. Vaig cap allà, sense que abans el conductor em renyi per no marcar la targeta, que se m’ha oblidat amb les presses, i m’assento al seu costat.

-Quina cursa que has fet no? Ni que t’entrenessis per la Marató- Em comenta, i fa que em posi a riure i li expliqui el perquè: que arribo tard el primer dia de feina per culpa de la meva germana i que no he pogut esmorzar. Ell m’explica que també va cap a la feina i que també va justet, però que quan m’ha vist tan estressada corrents ha decidit fer un acte de bona fe. Quan arribo a la meva parada baixo i ens acomiadem, i m’adono que no ens hem dit ni el nom.
Pregunto a una persona que passa per allà on és la farmàcia de la Guineueta i m’explica que el bus et deixa al costat, que està al capdamunt del carrer, he de pujar tota la pujada i al final del carrer la trobaré. Maleeixo en veu baixa l’estúpida que he sigut per haver baixat del bus abans d’hora, no mirar els noms de les parades ni el navegador del mòvil i començo a pujar. Ara segur que arribo tard.
Quan veig la farmàcia passen 5 minuts de les 8, o sigui que vaig tard.
Entro a la farmàcia tota suada i la dependenta em mira amb una cara estranya. Em pregunta que si necessito alguna cosa, li explico que sóc nova i que he perdut el bus, per això arribo tard, em somriu amablement i em passa una bata mentres m’explica que no passa res, però que sobretot que em disculpi al cap, que és molt exigent amb els retards. Llavors entra ell, i m’adono que és el noi del bus.
-Entra a la rebotiga que hem de parlar- M’espanto, i quan entrem em començo a disculpar i demanar-li que no em despatxi fins que m’adono que està mirant-me amb cara divertida. Es posa a riure i diu que s’ho hauria d'haver imaginat, que quan m’ha vist baixar tan perduda s’ha pensat que potser era la nova. Que no passa res però que intenti no arribar mai més tard.
A partir d’aquell dia vam començar a trobar-nos a la parada del bus cada matí i anar junts cap a la feina. Després vam començar a sortir i ara estem casats amb 2 fills que han après que, a vegades, un imprevist com que la teva germana faci una marranada per uns cereals de xocolata et pot canviar la vida.