Pròxima parada: la vida

Aquesta és una història d’aquelles que tenen màgia. Quan els astres s’alineen i les estrelles brillen com mai. És una l’anècdota que es guarda per sempre, una història que s’explica cada any que passa.
La Marta estava parada a l’andana de Lesseps, pacient, esperant el proper metro.
Es tocava la panxa. Delicadament. Acariciant-la, sabent que d’aquí a poc no seria el mateix. Es moria de ganes però també tenia por. Li costava confessar-ho, però suposava que els passava a totes aquelles dones que eren mares per primer cop. Ho vols fer tot bé, que no et falti de res, que no li falti de res, i desitges la seva felicitat des del moment en què el tens a la panxa fins que és una persona adulta i ben plantada.
El metro arriba, fugaç com una estrella. Quan es para, puja a poc a poc. El metro està ple, però de cop, quan entra, se li forma un passadís de gent que la deixa seure al seient més proper. Somriu i ho agraeix; aquesta panxa ja pesa massa.
Passen les parades, com pàgines d’un llibre. Fins que arriba a Drassanes. De cop: xof. La faldilla llarga que duia comença a regalimar.
No pot ser.
La gent la mira. Ningú sap què fer, ni ella tampoc. Tothom vol ajudar. Sent com algú crida:
—Truqueu una ambulància!
—Que algú premi el botó d’emergència!
—¿Hay algún médico?
Ella es mareja i sent com el seu cos canvia, es transforma.
Sent les veus, llunyanes. El soroll del metro s’apaga. O potser és el seu cap que deixa de sentir-lo. Com si estigués sota l’aigua. La sensació és plàcida, però alhora està tensa: amb por, amb nervis, amb il·lusió.
—Tranquil·la, tranquil·la —li diu una veu a prop. Una mà ferma li agafa l’espatlla.
La Marta intenta enfocar. Veu una dona davant seu, d’ulls decidits, que li parla amb calma mentre algú li posa una jaqueta sota el cap.
—Soc infermera. Respira amb mi, d’acord? Inspira... i a poc a poc, deixa anar. Molt bé.
La Marta assenteix. Nota una pressió intensa, profunda, que li travessa tot el cos.
Ja no hi ha dubte. És aquell moment. Allà. Al mig del metro. Sense avisar.
—No... no pot ser aquí —xiuxiueja, amb un fil de veu que li surt com un esbufec.
—Els nens no pregunten on han de néixer. Sempre és inesperat —respon la dona, amb un somriure curt però càlid.
El temps sembla haver-se trencat. Ja no hi ha trajecte, ni parades, ni ciutat. Només aquell instant. S’ha format una atmosfera dins d’aquell vagó, aquell metro aturat. Tot està quiet, menys la criatura que vol sortir. I empeny. I empeny. Tothom espera. Tot queda en silenci.
Una altra contracció. Més forta.
La Marta crida. El silenci es trenca. En aquell crit hi ha por, però també una força antiga i desconeguda, com si totes les mares abans que ella li haguessin deixat una mica del seu coratge.
—Ja hi és —diu la infermera—. Marta, escolta’m. Ho estàs fent molt bé. Una empenta més.
La Marta tanca els ulls. Pensa en totes les nits imaginant aquest moment. En totes les pors que no havia volgut dir en veu alta. En la vida que està a punt de començar.
Empeny. I torna a empènyer.
I aleshores, enmig del vagó, de la suor, del caos i de la ciutat que no s’atura mai... un plor. Petit. Però inconfusible. Que roba el silenci i els cors dels qui l’envolten.
El món es torna a girar. La Marta obre els ulls i, abans de veure res, somriu.
— Benvingut al món —li diu la dona, col·locant-li el nadó al pit. Blai. Benvingut al món, Blai.
I de cop, tot encaixa. Els astres, les estrelles, aquell dia que havia somiat tantes vegades.
No havia estat com l’havia imaginat. Havia estat molt millor.