Autor/a
Høst Himmel
Categoria
Relat lliure
Qüestió de Temps
La Mireia espera a l’andana de la Línia 1 del metro. No deixa de mirar el telèfon: escriu un missatge, “Bonees Jaume, Acabo de passar pel davant d’una botiga de discos i tenien a l’aparador el teu vinil preferit. M’ha fet pensar en tu. Com et va tot?? Què s’ha na fet de tu?”. Se’l rellegeix unes quantes vegades i l’acaba esborrant. Es queda pensativa, mirant les vies, mentre mou els dits per damunt del teclat. Segons més tard, torna a preparar un missatge; “Bon dia Jaumee, Què tal?? Com estàs?”. També l’esborra; tampoc la convenç.
A l’altra banda de l’andana, en Jaume fa el mateix. Mira fixament la pantalla mentre escriu diferents missatges. “Heeeey, Que et sembla quedar aquest finde i posar-nos al dia??”. Però abans de continuar, l’esborra tot i torna a començar: “Helloo, Et pots creure q, passant per davant d’una llibreria, he pensat en tu? A l’aparador hi tenen exposat el nou llibre de la teva escriptora preferida. Segur q ja te l’has llegit, oi? Què tal és? Vols que quedem un dia i m’expliques?”. Tampoc envia res.
Els trens arriben. Tots dos bloquegen el mòbil i se’l guarden a la butxaca. Quan les portes s’obren, cadascú puja al seu vagó.
Dins del tren, en Jaume aixeca el cap i veu la Mireia pujant al comboi en direcció contrària. Li fa gestos perquè el vegi. Ella també aixeca el cap i el veu. Tots dos miren cap a les seves respectives portes dels combois; s’han tancat i els trens ja arrenquen de nou. La Mireia agafa el telèfon i torna escriure un missatge per en Jaume. Quan arriba a la següent parada, encara està escrivint. Finalment envia: “Hola Jaumee! Vols quedar demà a les 10 a pl. Cat?”. Baixa del tren.
L’endemà, la Mireia arriba a Plaça Catalunya i espera. Mentrestant, en Jaume entra corrent a l’estació de tren. Baixa les escales just quan el tren marxa. Mira el rellotge: són les 9.58. El panell indica que falten cinc minuts per al següent.
La Mireia continua deambulant per Plaça Catalunya. S’atura i es mira el rellotge. Mira el seu voltant buscant en Jaume amb la mirada. Passats uns minuts, desisteix i marxa dirigint-se cap a la boca del metro. En aquell moment, en Jaume surt de l’estació i la veu de lluny. Travessa corrent, però no hi arriba a temps. La Mireia baixa fins a les vies i puja al tren. En Jaume la segueix i entra just quan les portes comencen a sonar. La porta es tanca darrere seu.
Es miren i se somriuen tímidament, sense saber què dir. En Jaume treu el mòbil i els auriculars. En dona un a la Mireia i es posa l’altre.
A l’altra banda de l’andana, en Jaume fa el mateix. Mira fixament la pantalla mentre escriu diferents missatges. “Heeeey, Que et sembla quedar aquest finde i posar-nos al dia??”. Però abans de continuar, l’esborra tot i torna a començar: “Helloo, Et pots creure q, passant per davant d’una llibreria, he pensat en tu? A l’aparador hi tenen exposat el nou llibre de la teva escriptora preferida. Segur q ja te l’has llegit, oi? Què tal és? Vols que quedem un dia i m’expliques?”. Tampoc envia res.
Els trens arriben. Tots dos bloquegen el mòbil i se’l guarden a la butxaca. Quan les portes s’obren, cadascú puja al seu vagó.
Dins del tren, en Jaume aixeca el cap i veu la Mireia pujant al comboi en direcció contrària. Li fa gestos perquè el vegi. Ella també aixeca el cap i el veu. Tots dos miren cap a les seves respectives portes dels combois; s’han tancat i els trens ja arrenquen de nou. La Mireia agafa el telèfon i torna escriure un missatge per en Jaume. Quan arriba a la següent parada, encara està escrivint. Finalment envia: “Hola Jaumee! Vols quedar demà a les 10 a pl. Cat?”. Baixa del tren.
L’endemà, la Mireia arriba a Plaça Catalunya i espera. Mentrestant, en Jaume entra corrent a l’estació de tren. Baixa les escales just quan el tren marxa. Mira el rellotge: són les 9.58. El panell indica que falten cinc minuts per al següent.
La Mireia continua deambulant per Plaça Catalunya. S’atura i es mira el rellotge. Mira el seu voltant buscant en Jaume amb la mirada. Passats uns minuts, desisteix i marxa dirigint-se cap a la boca del metro. En aquell moment, en Jaume surt de l’estació i la veu de lluny. Travessa corrent, però no hi arriba a temps. La Mireia baixa fins a les vies i puja al tren. En Jaume la segueix i entra just quan les portes comencen a sonar. La porta es tanca darrere seu.
Es miren i se somriuen tímidament, sense saber què dir. En Jaume treu el mòbil i els auriculars. En dona un a la Mireia i es posa l’altre.