Autor/a
Ambrós Salmetro
Categoria
Relat lliure
Raps subterranis
L’Osvaldo entra al vagó, mitjanament concorregut, amb un micròfon i un altaveu. Una vegada el metro arrenca, s’adreça als passatgers:
—Buenas noches. Permítanme que les ponga una sonrisa en el rostro.— Ningú no somriu.
No obstant això, posa una base enregistrada al mòbil i comença a rapejar mentre mira un dels passatgers, cansat de la feina, amb ganes d’arribar a casa i de gaudir d’una mica de silenci, cosa impensable al vagó entre gent que escolta música (o succedanis) o que parla en videotrucades eternes.
—Mira ese señor, triste y gris / como un chisgarabís— l’Osvaldo no sap què vol dir “chisgarabís”, però va sentir la paraula i li va fer gràcia, i, a més, rima— Parece que odie su trabajo / que labura a destajo…
L’home s’aixeca, li pren el micro i comença:
—Ja és prou trist viure així / i que algú vingui a riure / que en la farida furga / i aguantar aquesta murga / i ens parla de somriure / Què cony cardes aquí? / Si vols que sonriguem / tots som molt més feliços / els dies que no et veiem.
L’Osvaldo no sap si aplaudir o replicar, però quan ho intenta, l’home deixa caure el micro i abandona el vagó entre els aplaudiments dels assistents. Finalment, malgrat que hagi estat indirecta i involuntàriament, ha aconseguit posar un somriure als seus rostres.
—Buenas noches. Permítanme que les ponga una sonrisa en el rostro.— Ningú no somriu.
No obstant això, posa una base enregistrada al mòbil i comença a rapejar mentre mira un dels passatgers, cansat de la feina, amb ganes d’arribar a casa i de gaudir d’una mica de silenci, cosa impensable al vagó entre gent que escolta música (o succedanis) o que parla en videotrucades eternes.
—Mira ese señor, triste y gris / como un chisgarabís— l’Osvaldo no sap què vol dir “chisgarabís”, però va sentir la paraula i li va fer gràcia, i, a més, rima— Parece que odie su trabajo / que labura a destajo…
L’home s’aixeca, li pren el micro i comença:
—Ja és prou trist viure així / i que algú vingui a riure / que en la farida furga / i aguantar aquesta murga / i ens parla de somriure / Què cony cardes aquí? / Si vols que sonriguem / tots som molt més feliços / els dies que no et veiem.
L’Osvaldo no sap si aplaudir o replicar, però quan ho intenta, l’home deixa caure el micro i abandona el vagó entre els aplaudiments dels assistents. Finalment, malgrat que hagi estat indirecta i involuntàriament, ha aconseguit posar un somriure als seus rostres.