Records

Cada dia al matí, en Jordi, un home de 70 anys amb molta saviesa, sortia del son profund abans de que el sol acabés d’il·luminar la ciutat. Cada somni era el mateix, la seva infància.

La casa estava en un complet silenci, com si no hagués ningún, ni res. En realitat estaba tot ple de materials i objectes , però se sentia amb tanta solitud que cada racó semblava pesar-li més que els anys que tenia.
Es preparava el cafè a la tassa, encara ardent, amb paciencia, s’asseiadevant de la finestra, contemplant la seva ciutat fins on li arribava la vista;amb una melangia que no sabia amagar. El món semblava despertar sense ell com siningú el nessesités per res y la seva vida ja no tingues sentit.
Es posaba l’abric abanç de sortir. L’airefresc, del matí li refregaba la carai el feia sentir viu, encar aquenomés fos un instant del seu dia ho gaudia tant com podia, cada sensació,cada sentiment. Caminava fins a l’entradadel metro, un trajecte que coneíxiade memòriacom un lloc on l’ajudava a sostenir el dia.
A l’andana s’asseia i observava el tràfic constant: passos ràpids, portes que s’obrien i es tancaven, veus de la gent mirant el mòbil.
Quan el seu vagó arribava, hi pujava i s’agafava a una barra. El vagó era ple, però estranyament buit. Tothom mirava la seva pantalla; ningú no somreia, ningú no compartia res. Els silencis eren freds i pesats. I llavors els records el travessaven. Recordava quan era jove i el metro era un lloc viu. La gent parlava sense vergonya, compartia rialles i històries amb desconeguts, com si es coneguessin de tota la vida. Les converses començaven amb una paraula i acabaven amb somriures que es quedaven gravats en el cor. Recordava com un simple “bon dia” podia il·luminar un vagó sencer. Fins i tot els silencis eren càlids, còmodes, com una pausa que tots compartien. Es podia sentir l’alegria de viure, encara que fos només durant el trajecte. Ara, en canvi, tot havia canviat. Les pantalles dominaven els rostres, les mirades es mantenien baixes i el món semblava reduït a la llum dels mòbils. El silenci era incòmode vigilant les coses perquè ningú robiés res, un buit que feia pesar el cor.
El metro s’aturava a cada estació i pujaven més persones, però ningú no trencava la rutina. Ningú no somreia a ningú.
En Jordi mirava el seu reflex al vidre i hi veia un home envellit, sol, que havia vist desaparèixer aquella felicitat compartida.
Quan arribava a la seva parada, baixava del tren i tornava al carrer. La ciutat ja estava desperta, plena de soroll i presses, però ell caminava lentament, amb la memòria plena de records que encara escalfaven el seu cor. Pensava que, potser, el metro seguia sent el mateix lloc físic, però que el món que un dia hi havia estat quan ell era petit, havia desaparegut. I sentia una tristesa profunda per allò que s’havia perdut, però també un agraïment silenciós per haver-ho viscut.