Records que mai marxen

Era una tarda com qualsevol altra a Barcelona. Jo sortia de classe i havia quedat amb el meu nòvio, en Toni per tornar junts a casa amb el metro com sempre fèiem.

Quan vam arribar a l’andana, just arribava un metro i hi vam pujar. Ens vam quedar
drets dins del vagó perquè no hi havia lloc per seure. El metro va arrencar i jo mirava al
voltant sense pensar en res important, però a la següent parada van pujar tres nois
estranys, cridaven i estaven molt nerviosos. Tothom els observava, però ningú deia res.
Un d’ells es va acostar molt al meu nòvio i va començar a discutir amb ell. Al principi
només semblava una discussió sense importància, però la situació es va tensar. El noi
es va posar agressiu i de sobte va treure un ganivet.

La gent es va espantar i van començar a cridar, sense saber què fer, jo tampoc sabia
que fer i abans de que pogués fer res, el noi va atacar en Toni. Va caure a terra i algunes persones van baixar del metro per demanar ajuda quan el metro es va parar a la següent parada. Semblava que el temps no avances. Jo només el podia mirar, intentant que no tanqués els ulls, però no el vam poder salvar.

En aquell moment va canviar la meva visió de la vida. El que hauria d’haver sigut un dia
normal es va convertir en el pitjor record de la meva vida i amb una imatge al cap que
no puc esborrar.

Des d’aquell dia res és igual. El metro continua funcionant com sempre, ple de gent,
sense saber les històries que hi han passat. Ara cada vegada que baixo a una estació o
sento el soroll d’un metro arribant, recordo aquell moment horrorós. La gent segueix
amb la seva vida, però hi ha coses que mai tornen a ser com abans.