Autor/a
Alba Pama
Categoria
Relat lliure
Sagrera-Amsterdam en funicular
Massa poques hores hem dormit avui, Nausica, massa poques. Mira com ens costa. Puja la persiana, fes-me el favor, que vull afinar els trets avui, que em facis una mica de cas.
Mira-te’l, tan guapo, tan fort, tan perfecte. Agh, una altra vegada aquests petons amargs que li fas. Escolta’m, et lleves cada dia amb aquesta buidor al pit, aquest nus a l’estómac, ignorant un eco que et persegueix a totes hores. Nausica, creu-me que no ve de fora, que sóc jo, que per molt que m’has ignorat, mai he deixat de fer-te costat, de guiar-te i veure com té la fots de nou.
No! No apartis la mirada. Ah, sí, és clar, és l’hora de sortir, que avui t’esperen a aquella reunió tan important. Doncs té, ganes de vomitar, no ho volem, això, Nausica. Tants diners per vendre les teves idees a una multinacional que no et cuidarà. I el caliu del teu projecte?
Ja em vols tornar al ofegar a cop de presses i pastilla. Ahhhhh quin solet. Això mateix para aquí un moment, cap amunt, tanca els ulls. Quina escalfor, el so del carrer fins i tot és més clar avui, això augura un despertar, ho saps Nausica. Ve la teva primavera.
Ja em tornes a arraconar, passes ràpides fins al metro! En el trosset de camí per Passeig de Gràcia, fins a l’oficina miraré de convènce’t de nou que no has de signar.
Ep! No em fotis, segur que l’has vist, ves cap a l’altra banda del vagó, aquest noi, uau! Sembla interessant, i ho saps! Aquí, molt bé, si. Aixeca la mirada, va. No! res de refugiar-te en el mòbil, no cal que et preparis la reunió, si en realitat t’interessa que no et vulguin. Eh que sí? Aaara… molt bé. Mira’l als ulls. Té, ens estava mirant. El coneixem? Això ha estat un mig somriure, fes el favor de tornar-li. Algú que somriu una desconeguda al metro a les 8 del matí, es mereix com a mínim que li tornis.
Merda, ara baixa del vagó! Mou el cul, segueix-lo, si hi ha alguna cosa a guanyar avui és aquí. No em fas cas, ja ho veig, que avorrida ets quan et poses així. No pot ser! En aquell racó on era ell, a terra, no hi ha una cartera? Ves-hi, ara, sí, agafa-la, si us plau!! Sí, he aconseguit moure aquests peus de formigó! Obre-la, és la seva? Bingo!! Em fas riure, forçant aquest posat d’indiferència, mentre el cor et va a mil i les teves cames de bon grat sortirien corrent darrere seu. Tens un nom i una professió.
Fotògraf de botànica artística. Et fa entre ràbia per massa esnob i pessigolles al la panxa en descobrir que algú ha inventat la disciplina que encaixa a la perfecció amb les teves aspiracions artístico-evasives.
Espera, això no és només una tarja de presentació, gira-la sisplau, i treu-te del cap deixar aquesta cartera a objectes perduts. Què et deia? Fa un taller dels seus cada matí a Montjuïc. Què sí, que potser està ple de guiris, molt bé, però i si t’hi presentes?
Va, en un breu i resolutiu WhatsApp pots anul.lar aquesta reunió que havia de marcar l’inici de la teva enganyosa prosperitat laboral, posa’t bé la motxilla, corda’t la jaqueta, recol.loca’t les solapes, res el transbord. No cal que pensis gaire, amb entusiasme he repassat la combinació que et porta al funicular, que t’aproparà al mirador on, gràcies al revers d’aquesta tarja hem vist que el nostre esnob revela on trobar-lo. No t’aturis, creu-me, aquest whatsapp era necessari, el vertigen és normal.
És la seva esquena, oi? Apropa’t-hi, que està sol. Ara sí, aguanta-li la mirada. Aquesta mirada… no pot ser. En un moment tornem a ser a Amsterdam, a punt d’agafar el tren que només havia de passar una vegada.
Mira-te’l, tan guapo, tan fort, tan perfecte. Agh, una altra vegada aquests petons amargs que li fas. Escolta’m, et lleves cada dia amb aquesta buidor al pit, aquest nus a l’estómac, ignorant un eco que et persegueix a totes hores. Nausica, creu-me que no ve de fora, que sóc jo, que per molt que m’has ignorat, mai he deixat de fer-te costat, de guiar-te i veure com té la fots de nou.
No! No apartis la mirada. Ah, sí, és clar, és l’hora de sortir, que avui t’esperen a aquella reunió tan important. Doncs té, ganes de vomitar, no ho volem, això, Nausica. Tants diners per vendre les teves idees a una multinacional que no et cuidarà. I el caliu del teu projecte?
Ja em vols tornar al ofegar a cop de presses i pastilla. Ahhhhh quin solet. Això mateix para aquí un moment, cap amunt, tanca els ulls. Quina escalfor, el so del carrer fins i tot és més clar avui, això augura un despertar, ho saps Nausica. Ve la teva primavera.
Ja em tornes a arraconar, passes ràpides fins al metro! En el trosset de camí per Passeig de Gràcia, fins a l’oficina miraré de convènce’t de nou que no has de signar.
Ep! No em fotis, segur que l’has vist, ves cap a l’altra banda del vagó, aquest noi, uau! Sembla interessant, i ho saps! Aquí, molt bé, si. Aixeca la mirada, va. No! res de refugiar-te en el mòbil, no cal que et preparis la reunió, si en realitat t’interessa que no et vulguin. Eh que sí? Aaara… molt bé. Mira’l als ulls. Té, ens estava mirant. El coneixem? Això ha estat un mig somriure, fes el favor de tornar-li. Algú que somriu una desconeguda al metro a les 8 del matí, es mereix com a mínim que li tornis.
Merda, ara baixa del vagó! Mou el cul, segueix-lo, si hi ha alguna cosa a guanyar avui és aquí. No em fas cas, ja ho veig, que avorrida ets quan et poses així. No pot ser! En aquell racó on era ell, a terra, no hi ha una cartera? Ves-hi, ara, sí, agafa-la, si us plau!! Sí, he aconseguit moure aquests peus de formigó! Obre-la, és la seva? Bingo!! Em fas riure, forçant aquest posat d’indiferència, mentre el cor et va a mil i les teves cames de bon grat sortirien corrent darrere seu. Tens un nom i una professió.
Fotògraf de botànica artística. Et fa entre ràbia per massa esnob i pessigolles al la panxa en descobrir que algú ha inventat la disciplina que encaixa a la perfecció amb les teves aspiracions artístico-evasives.
Espera, això no és només una tarja de presentació, gira-la sisplau, i treu-te del cap deixar aquesta cartera a objectes perduts. Què et deia? Fa un taller dels seus cada matí a Montjuïc. Què sí, que potser està ple de guiris, molt bé, però i si t’hi presentes?
Va, en un breu i resolutiu WhatsApp pots anul.lar aquesta reunió que havia de marcar l’inici de la teva enganyosa prosperitat laboral, posa’t bé la motxilla, corda’t la jaqueta, recol.loca’t les solapes, res el transbord. No cal que pensis gaire, amb entusiasme he repassat la combinació que et porta al funicular, que t’aproparà al mirador on, gràcies al revers d’aquesta tarja hem vist que el nostre esnob revela on trobar-lo. No t’aturis, creu-me, aquest whatsapp era necessari, el vertigen és normal.
És la seva esquena, oi? Apropa’t-hi, que està sol. Ara sí, aguanta-li la mirada. Aquesta mirada… no pot ser. En un moment tornem a ser a Amsterdam, a punt d’agafar el tren que només havia de passar una vegada.