S’ha perdut la paraula

Cada dissabte agafes el metro, cada dissabte… a la parada de Mundet o d'Urquinaona, de passeig de Gràcia, o de Collblanc. Entres per la boca de la cantonada i t’encanta baixar les escales, començar el dia estirant les cames. Portes uns texans blaus, o un xandall, uns pantalons de lli beix, o una faldilla a vegades. Cada dissabte somrius de camí cap a l’andana. Portes paraigües quan plou i molts dies te’ls prens amb calma. Ho sé perquè t'acostumo a veure, els dissabtes.

Els dissabtes, camino cap a la meva parada. La meva parada de sempre, la que em queda més a prop de casa. Porto al damunt encara els visibles trets de no haver dormit gaire. I cada dissabte et trobo, bé, gairebé cada dissabte. A vegades et veig de lluny apropar-te. Alguns dies apareixes en l'eternitat que trigo a treure la T-Mobilitat de la funda del mòbil i validar-la. D'altres et trobo a l'andana, just davant d'on màgicament s'atura sempre la porta per la que m'agrada entrar al vagó. I alguns dissabtes no et trobo i em pregunto si t’hauràs llevat més d’hora o si t’he perdut en els cinc minuts de més que he trigat a beure’m el cafè.

Ets un noi, o una noia, un home, o una dona. Ets jove, tots soms joves. També ets pintor, advocada, metge, enginyera... Ets eixerida, poruc, joiosa o xerraire... Potser ets el meu veí, la meva futura companya de vòlei, un nou membre del club de lectura dels dimarts, un expert en botànica o qui sap si la meva futura parella. Pots ser tantes coses i de tantes maneres... O pots ser simplement un miratge que per casualitats de l'existència comparteix amb mi un temps cada dissabte.

Atreveix-te a descobrir-ho i parla.