Autor/a
Tràmit
Categoria
Relat lliure
Sorolls d'un metro dormit
Arribava aquell diumenge vora les onze a l'estació de Maragall de línia 5. Havia de baixar a la següent, a Virrei, però les cabòries d'una llarga jornada laboral van voler que m’equivoqués de parada. Qualsevol altre dia hauria emprès a peu la curta distància que separava ambdues estacions, però era una nit plujosa i el meu paraigua s'havia quedat a l'oficina. Quedaven set minuts fins que tornés a passar el metro per dur-me a Virrei Amat, i set minuts era una demora assumible en el meu trajecte a casa si això procurava un retorn sec, o això vaig pensar jo.
Els primers quatre van passar amb total normalitat, tot i que resultava estrany veure l'andana, que havia estat tan plena aquell matí, ara privada de viatgers. Estrany i alhora encisador, oferia l'escenari buit una certa calma nostàlgica que convidava el viatger solitari a pensar en tot i en res. Al cinquè minut, la buidor de l'andana es va omplir. Suposo que les incessants advertències, repetides dia sí i dia també, del perill de baixar a les vies van prevenir que saltés a la recerca de la melodia que, des dels túnels, havia envaït l'estació.
La idea d'una persona amagada als túnels que cantava amb veu talment d'ocell em semblava ridícula, i, tanmateix, és tot en el que vaig poder pensar en la breu estona que vaig escoltar aquell cant. Inquietat, vaig intentar mirar què o qui hi havia allà dins, acostant-me a poc a poc a la foscor. Vaig travessar la línia groga que efusivament es demana pels altaveus que no sigui creuada, però ni me'n vaig adonar. No vaig ser conscient d'on era fins que vaig sentir el metro suplicant-me a grans veus que apartés el meu cap del seu pas. Ho vaig fer a temps.
Què devia ser aquella veu angelical? Era absurd veure a un home honrat com jo preocupar-se per uns sorolls del transport públic. Jo, que havia après a ignorar les banalitats immadures que captiven a infants i no a homes formats, ara, ja arribat a casa, em veia víctima d'un so que havia sentit feia una estona per tan sols uns breus instants.
El següent diumenge, després d'una setmana perseguit pel record del cant, vaig baixar a Congrés tornant de la feina. Em calia una explicació raonable a l'origen de l’encís, i baixar una parada abans em va semblar la manera més assenyada de trobar-lo. El vaig sentir de nou arribat el cinquè minut d'espera, provinent del túnel cap a Cornellà Centre, i aquest cop tampoc em vaig atrevir a baixar a les vies. Vaig decidir esperar que passés el metro següent, i el següent també, però no vaig tornar a sentir res.
Vaig embarcar-me així en una tasca que em va ocupar gran part de les nits dels diumenges següents, baixar del metro encara una parada abans per trobar l'origen de la veu dels cels. Lentament, la resta de la meva jornada setmanal, metro amunt i metro avall, també es va tornar en un intent rere l'altre de trobar el so. Parava a cada parada i n’inspeccionava les instal·lacions per avançat per poder trobar la veu més ràpid quan fos diumenge.
La banalitat sonora que m'havia empès al límit de la meva integritat mental va aparèixer davant meu una setmana que, ja sense esma de trobar res, vaig baixar a Gavarra. El meu tràmit de vida, un curt cicle repetit diàriament, s'havia vist desbocat en un frenesí de viure del que no sé si mai en podré sortir.
La culpa de tal desgràcia, qui m'havia fet fora de la meva còmoda i lenta mort a mans de la monotonia, va ser tan sols un pit-roig perdut en una estació de metro que cantava cada dia a les onze i cinc.
Els primers quatre van passar amb total normalitat, tot i que resultava estrany veure l'andana, que havia estat tan plena aquell matí, ara privada de viatgers. Estrany i alhora encisador, oferia l'escenari buit una certa calma nostàlgica que convidava el viatger solitari a pensar en tot i en res. Al cinquè minut, la buidor de l'andana es va omplir. Suposo que les incessants advertències, repetides dia sí i dia també, del perill de baixar a les vies van prevenir que saltés a la recerca de la melodia que, des dels túnels, havia envaït l'estació.
La idea d'una persona amagada als túnels que cantava amb veu talment d'ocell em semblava ridícula, i, tanmateix, és tot en el que vaig poder pensar en la breu estona que vaig escoltar aquell cant. Inquietat, vaig intentar mirar què o qui hi havia allà dins, acostant-me a poc a poc a la foscor. Vaig travessar la línia groga que efusivament es demana pels altaveus que no sigui creuada, però ni me'n vaig adonar. No vaig ser conscient d'on era fins que vaig sentir el metro suplicant-me a grans veus que apartés el meu cap del seu pas. Ho vaig fer a temps.
Què devia ser aquella veu angelical? Era absurd veure a un home honrat com jo preocupar-se per uns sorolls del transport públic. Jo, que havia après a ignorar les banalitats immadures que captiven a infants i no a homes formats, ara, ja arribat a casa, em veia víctima d'un so que havia sentit feia una estona per tan sols uns breus instants.
El següent diumenge, després d'una setmana perseguit pel record del cant, vaig baixar a Congrés tornant de la feina. Em calia una explicació raonable a l'origen de l’encís, i baixar una parada abans em va semblar la manera més assenyada de trobar-lo. El vaig sentir de nou arribat el cinquè minut d'espera, provinent del túnel cap a Cornellà Centre, i aquest cop tampoc em vaig atrevir a baixar a les vies. Vaig decidir esperar que passés el metro següent, i el següent també, però no vaig tornar a sentir res.
Vaig embarcar-me així en una tasca que em va ocupar gran part de les nits dels diumenges següents, baixar del metro encara una parada abans per trobar l'origen de la veu dels cels. Lentament, la resta de la meva jornada setmanal, metro amunt i metro avall, també es va tornar en un intent rere l'altre de trobar el so. Parava a cada parada i n’inspeccionava les instal·lacions per avançat per poder trobar la veu més ràpid quan fos diumenge.
La banalitat sonora que m'havia empès al límit de la meva integritat mental va aparèixer davant meu una setmana que, ja sense esma de trobar res, vaig baixar a Gavarra. El meu tràmit de vida, un curt cicle repetit diàriament, s'havia vist desbocat en un frenesí de viure del que no sé si mai en podré sortir.
La culpa de tal desgràcia, qui m'havia fet fora de la meva còmoda i lenta mort a mans de la monotonia, va ser tan sols un pit-roig perdut en una estació de metro que cantava cada dia a les onze i cinc.