Per sota

Desde dins, les escales mecàniques no pugen ni baixen. Només vibren.

El metall li pressiona l’esquena i l’obliga a encongir-se. Fa olor de pols calenta, de greix vell. Triga uns segons a orientar-se, a entendre on és. Quan ho fa, s’incorpora com pot i allarga la mà fins a trobar una vora. Hi ha un espai estret, suficient.

Podria sortir.

A sobre seu, els esglaons continuen movent-se amb normalitat.

Llavors ho sent.

—Ja t’he dit que no n’hi ha per tant.

Unes sabates s’aturen just damunt del seu cap. D’altres les esquiven sense mirar. La conversa dura només uns segons abans de dissoldre’s entre passes.

—Després et truco.

El soroll de la gent pujant i baixant es barreja amb el traqueteig constant de l’escala. Al principi intenta fer-se sentir, pica un cop el metall, però el so queda atrapat a dins. A fora, ningú reacciona.

Es queda quieta.

A poc a poc, comença a distingir frases soltes entre l’anar i venir de peus.

—Quedem demà?
—Arribo en cinc.
—No li ho he explicat a la meva mare.

Les veus apareixen i desapareixen en segons, com pàgines passades massa de pressa. Tot i així, es descobreix esperant la següent, escoltant amb una atenció que ja no recordava.

La mà continua recolzada a la vora per on podria sortir. Nota l’aire més fresc filtrant-se des de fora. Només caldria empènyer.

—Em fa por.

La frase li arriba més nítida que les altres. Queda suspesa un instant, com si hagués trobat on quedar-se.

A sobre, algú dubta.

—Baixes o què?

—Espera, que ve més gent.

S’aparten i continuen.

Ella no es mou.

Respira fondo. L’espai és incòmode, estret, però ja no li resulta insuportable. A fora, tot continua: la gent puja, baixa, parla, es creua sense aturar-se.

A dins, en canvi, el temps sembla haver-se aturat.

—Et trobo a faltar.

Tanca els ulls. No sap qui ho ha dit ni a qui anava dirigit, però per un moment sent que també és per a ella.

Prem lleugerament els dits contra la vora.

Podria sortir.

A dalt, algú s’atura un segon més del normal.

—Estàs bé?

El silenci s’obre pas entre el soroll.

Ella conté la respiració.

Podria respondre.
Podria sortir.
Podria tornar.

Afluixa la mà.

—Res, va, marxem.

Les passes s’allunyen. El moviment continua.

Deixa caure el cap contra el metall.

Per primera vegada en molt de temps, no hi ha ningú esperant-la enlloc.

Tanca els ulls.

I decideix quedar-se.