Sota Fondo (Dani)

Hi havia una vegada…
-Home no comencis així que ja tinc disset anys.
-D'acord, doncs l'altre dia em dirigia cap a l'institut com sempre per això vaig haver d'agafar el metro. El vaig agafar a Fondo. En entrar-hi no hi havia gent. Em va donar igual i vaig seure a esperar al vagó.
Passaven els minuts i el que m'estranyava era que a la pantalla sortia que el vagó arribava en segons, però no es veia ni sentia res, Van passar 5 minuts i vaig avisar al de seguretat, ja que no arribaria a temps a l’institut.
En arribar el de seguretat, em va dir
-Noi, acompanya'm
-D'acord
Mentre que l'acompanyava vaig escoltar com s'apropava un vagó. No obstant això, ell va obrir una porta on hi havia unes escales i em va dir.
-Baixa per aquí, de pressa.
Vaig obeir sense pensar. Vam baixar quatre esglaons i em va fer mirar per un forat a la paret. El que vaig veure em va deixar de pedra. Aquell vagó semblava viu i les seves parets es veien cansades, com si el tren fos un atleta després d'una marató. Les portes s'obrien i es tancaven ràpidament, com una boca que mastegava esperant que el menjar hi entrés per empassar-se'l.
-Surt al carrer i no miris enrere. Va cridar-me el guàrdia.
Vaig pujar les escales de tres en tres i vaig sortir al carrer. Allà, el soroll dels cotxes i de la gent em va portar a la realitat. Vaig mirar el rellotge i vaig flipar, arribava deu minuts tard a classe. Però, després de veure com el metro semblava humà la falta d'assistència em donava absolutament igual, era el menor dels meus problemes.