Autor/a
Nohosé
Categoria
Relat lliure
Tant de bo
Pròxima parada: Liceu. Jo estava asseguda, amb les cames creuades i un full a les mans. El trajecte de cada dia, de casa a la universitat i de la universitat a casa. Jo gaudia, però, d’aquella estona al metro, era el meu espai de lectura, música i silenci.
Aquell dia el metro anava bastant ple, cada parada la gent baixava i entrava, era com un joc, com el joc de les cadires. Tenia son, aquell dia tenia examen i anava arrossegant cada hora d’estudi, per això vaig decidir reemplaçar el llibre pels apunts de química orgànica. Vas pujar, a Liceu, dut per la impuntualitat, vaig suposar, estaves neguitós, amb uns cascos blancs penjant de les orelles, la sabata esquerra descordada, la motxilla d’una espatlla. Ens vam mirar. Drassanes. Jo m’intentava concentrar, veia com el temps corria en contra, l’examen, ai l’examen. Una dona baixeta de cabells tenyits va aixecar-se el meu costat. Vas seure. Les nostres espatlles es van fregar. “Perdó”. “Tranqui”. Un somriure. Paral·lel. Tu continuaves amb els cascos, i xiuxiuejaves una cançó: Is this Love. Bob Dylan. Vaig somriure. Els apunts, l’examen. Metil i propanil. Les lletres ballaven i ballaven, ja no sé què estava llegint, ja no sé què és un aldehid. Em vas mirar per sobre l'espatlla, ho vaig notar. Poble sec. Llegies els meus apunts i jo no llegia res, no podia. Espanya. “I wanna love you every night and day”. L’examen. Tarragona. Et vas treure els cascos, però la música continuava sonant, jo em vaig quedar de pedra, com una estàtua, banyada en vernís. “Sembla difícil”. A mi? És a mi? Em vaig girar i vaig topar amb els teus ulls, verds, verds i marrons com un bosc. Vaig somriure. Vas somriure. Sants Estació. “Sí, ho és”. “Química?”. “Sí, sí, química. Tu?”. “Sociologia”. Un silenci. Llarg, molt llarg. Plaça del centre. L’examen, concentra’t. “Em dic Marc”. “Núria”. Marc, Marc, Marc. Les corts. La meva mirada va tornar als apunts. I ell em mirava, de reüll. Ja no sabia què llegia, només podia pensar, pensar. Maria Cristina. “Baixes a la següent, oi?”. Em desperto. “Sí, sí, tu a Zona uni suposo”. “Sí, doncs..., encantat, Núria, tanta de bo ens tornem a veure un dia d’aquests”. Tant de bo. Tant de bo. Ric. “Igualment, que vagi bé el dia”. Tant de bo. Em vaig aixecar, estava avergonyida, com podia ser tan estúpida? Palau Reial. Em vaig girar, per última vegada vaig caure en els teus ulls, van sonar les portes, i el metro va marxar. Ell va marxar. Merda, l’examen. Marc. Tant de bo.
Aquell dia el metro anava bastant ple, cada parada la gent baixava i entrava, era com un joc, com el joc de les cadires. Tenia son, aquell dia tenia examen i anava arrossegant cada hora d’estudi, per això vaig decidir reemplaçar el llibre pels apunts de química orgànica. Vas pujar, a Liceu, dut per la impuntualitat, vaig suposar, estaves neguitós, amb uns cascos blancs penjant de les orelles, la sabata esquerra descordada, la motxilla d’una espatlla. Ens vam mirar. Drassanes. Jo m’intentava concentrar, veia com el temps corria en contra, l’examen, ai l’examen. Una dona baixeta de cabells tenyits va aixecar-se el meu costat. Vas seure. Les nostres espatlles es van fregar. “Perdó”. “Tranqui”. Un somriure. Paral·lel. Tu continuaves amb els cascos, i xiuxiuejaves una cançó: Is this Love. Bob Dylan. Vaig somriure. Els apunts, l’examen. Metil i propanil. Les lletres ballaven i ballaven, ja no sé què estava llegint, ja no sé què és un aldehid. Em vas mirar per sobre l'espatlla, ho vaig notar. Poble sec. Llegies els meus apunts i jo no llegia res, no podia. Espanya. “I wanna love you every night and day”. L’examen. Tarragona. Et vas treure els cascos, però la música continuava sonant, jo em vaig quedar de pedra, com una estàtua, banyada en vernís. “Sembla difícil”. A mi? És a mi? Em vaig girar i vaig topar amb els teus ulls, verds, verds i marrons com un bosc. Vaig somriure. Vas somriure. Sants Estació. “Sí, ho és”. “Química?”. “Sí, sí, química. Tu?”. “Sociologia”. Un silenci. Llarg, molt llarg. Plaça del centre. L’examen, concentra’t. “Em dic Marc”. “Núria”. Marc, Marc, Marc. Les corts. La meva mirada va tornar als apunts. I ell em mirava, de reüll. Ja no sabia què llegia, només podia pensar, pensar. Maria Cristina. “Baixes a la següent, oi?”. Em desperto. “Sí, sí, tu a Zona uni suposo”. “Sí, doncs..., encantat, Núria, tanta de bo ens tornem a veure un dia d’aquests”. Tant de bo. Tant de bo. Ric. “Igualment, que vagi bé el dia”. Tant de bo. Em vaig aixecar, estava avergonyida, com podia ser tan estúpida? Palau Reial. Em vaig girar, per última vegada vaig caure en els teus ulls, van sonar les portes, i el metro va marxar. Ell va marxar. Merda, l’examen. Marc. Tant de bo.