Trajecte Diferent.Nil

Com cada dia esperava el metre, ja coneixia de memòria el soroll de les portes i l'olor tancat del vagó. Com casi sempre em vaig asseure al mateix lloc, mirant el mòbil o simplement observant la gent mentre escoltava música.

Aquell dia semblava normal, però no ho va ser.

A la parada de Diagonal, va pujar una noia amb un abric groc molt cridaner. Destacava entre la resta de passatgers, que anaven vestits amb colors foscos. No vaig poder evitar mirar-la. Semblava tranquil·la, però també una mica trista.

El metro va continuar avançant, parant a cada estació. La gent pujava i baixava ràpidament, com si tots tinguessin pressa. Però la noia no es movia. Sempre es quedava dreta, agafada a la barra, mirant per la finestra fosca del túnel.

Quan el metro va frenar de cop entre dues estacions, els llums van parpellejar. Es va fer un silenci estrany dins del vagó. Algunes persones van començar a mirar-se entre elles, nervioses.

Què passa? Va dir algú.

Vaig aixecar el cap i la noia també ho va fer. Per un moment ens vam mirar.

Després d’uns minuts, una veu va sonar pels altaveus anunciant una averia, el metro estaria aturat uns minuts, llavors la gent va començar a queixar-se. Alguns miraven el rellotge, altres sospiraven. Jo també em vaig sentir incòmode.

Va tornar a mirar la noia. Aquesta vegada, ella em va somriure lleugerament.

Sempre passa quan tens pressa, va dir

Vaig assentir amb un somriure.

Sí… avui tenia un examen, vaig dir.
Jo una entrevista, va respondre.

Vam riure una mica. El silenci incòmode havia desaparegut. Durant aquells minuts, vam començar a parlar de coses senzilles: estudis, feina, el metro, etc. Tot allò que normalment no li diries a un desconegut.

Quan el metro va tornar a posar-se en marxa, semblava que el temps hagués passat més de pressa.

A la següent parada, la noia es va preparar per baixar.