Autor/a
Josep
Categoria
Relat lliure
Ulls de guineu
Aquell dia semblava com qualsevol altre. A la mateixa hora de sempre, a la mateixa parada, amb la mateixa jaqueta blau marí, prement amb les dues mans el mànec del bastó, en Josep esperava el bus 59. Aquell dia, però, no era com qualsevol altre.
El conductor, quan es va detenir i va obrir portes, es va quedar parat. Amb la mirada, ben encuriosit, observava els moviments lents i calculats d'en Josep com si busqués esbrinar alguna cosa que se li escapava. I es que, per primera vegada en seixanta-tres anys, en Josep viatjava sol.
—Bon dia tingui, Josep.
La salutació cordial que cada matí li dedicava el conductor va caure en el silenci. En Josep va alçar la mirada i no va respondre. L'home va substituir l'habitual conversa breu que mantenia amb el conductor per una llòbrega expressió i un gest tant subtil amb el cap que gairebé va semblar un espasme.
Durant tot el trajecte, assegut al costat del passadís, amb la mirada posada a l'altre costat de la finestra, en Josep estava absort. Si li haguessin parlat a l'orella, si li haguessin passat pel damunt per seure al seu costat, o, fins i tot, si li haguessin donat un cop de colze, no se n'hauria assabentat.
—¡Senyor Josep! —el conductor es va fer escoltar en tot el bus—. Senyor Josep, és la seva parada.
Era aviat, no hi havia gaire trànsit i el bus anava en hora, així que el vehicle va romandre així, quiet, durant uns segons, amb les portes obertes.
—¡Senyor Josep! —va insistir el conductor.
Va ser aleshores quan el senyor Josep va despertar del seu encantament, va mirar cap endavant, allà on el conductor continuava amb el braç en alt assenyalant la sortida.
—No, avui no —va contestar.
Desconcertat, el conductor va tancar portes i va reiniciar la marxa amb el convenciment que necessitava una altra resposta.
—On va avui, senyor Josep?
En Josep, sense desviar la mirada de més enllà de la finestra, va respondre:
—Al final.
—¿Al final?
—Al final —va tornar a dir.
Quan van arribar a l’última parada, en Josep va baixar del bus. Palplantat davant el pas de vianants, va aixecar la vista. El conductor, que ja havia tret una cigarreta i es disposava a encendre-la, encara el mirava. Sense veu, amb els llavis, li va dir «molts ànims», i en Josep no sabia si allò el reconfortava o li feria encara més l'ànima. Després, va mirar a ambdós costats, com si no sabés on era. De seguida, però, va creuar el pas de vianants i va enfilar carrer avall. A l'entrada, una discreta creu llatina li va donar la benvinguda. Es va senyar i va empènyer la porta de ferro forjat. A l'altra banda, després de travessar una plaça enjardinada, va arribar a un camí ample amb xiprers a les vores. A mesura que avançava, les cames li feien figa. Ja en tenia, de dolors a les cames. Sovint li feien mal els genolls i perdia l'equilibri —per això duia un bastó—, però aquella feblesa era diferent.
Assegurant bé els peus a cada passa sobre el paviment irregular de pissarra, en Josep va arribar a un punt on es va aturar. Davant seu, a cinc pams del terra, va llegir un nom que el va fer estrènyer els llavis.
Ell no plorava mai, deien. El més fort de la família, fred com el gel. Ell sabia que no era veritat. Si més no, ho va comprendre en aquell moment.
—Què faré ara, petita? —va dir en veu alta. Les llàgrimes li queien per les galtes, humitejant-li la barba de tres dies—. Jo, tot sol, no em veig capaç de fer res. Ni de tornar a pujar al bus. Ja veus quina ximpleria —aleshores va riure, sentint-se idiota—. Què faré sense els teus ulls de guineu?
El conductor, quan es va detenir i va obrir portes, es va quedar parat. Amb la mirada, ben encuriosit, observava els moviments lents i calculats d'en Josep com si busqués esbrinar alguna cosa que se li escapava. I es que, per primera vegada en seixanta-tres anys, en Josep viatjava sol.
—Bon dia tingui, Josep.
La salutació cordial que cada matí li dedicava el conductor va caure en el silenci. En Josep va alçar la mirada i no va respondre. L'home va substituir l'habitual conversa breu que mantenia amb el conductor per una llòbrega expressió i un gest tant subtil amb el cap que gairebé va semblar un espasme.
Durant tot el trajecte, assegut al costat del passadís, amb la mirada posada a l'altre costat de la finestra, en Josep estava absort. Si li haguessin parlat a l'orella, si li haguessin passat pel damunt per seure al seu costat, o, fins i tot, si li haguessin donat un cop de colze, no se n'hauria assabentat.
—¡Senyor Josep! —el conductor es va fer escoltar en tot el bus—. Senyor Josep, és la seva parada.
Era aviat, no hi havia gaire trànsit i el bus anava en hora, així que el vehicle va romandre així, quiet, durant uns segons, amb les portes obertes.
—¡Senyor Josep! —va insistir el conductor.
Va ser aleshores quan el senyor Josep va despertar del seu encantament, va mirar cap endavant, allà on el conductor continuava amb el braç en alt assenyalant la sortida.
—No, avui no —va contestar.
Desconcertat, el conductor va tancar portes i va reiniciar la marxa amb el convenciment que necessitava una altra resposta.
—On va avui, senyor Josep?
En Josep, sense desviar la mirada de més enllà de la finestra, va respondre:
—Al final.
—¿Al final?
—Al final —va tornar a dir.
Quan van arribar a l’última parada, en Josep va baixar del bus. Palplantat davant el pas de vianants, va aixecar la vista. El conductor, que ja havia tret una cigarreta i es disposava a encendre-la, encara el mirava. Sense veu, amb els llavis, li va dir «molts ànims», i en Josep no sabia si allò el reconfortava o li feria encara més l'ànima. Després, va mirar a ambdós costats, com si no sabés on era. De seguida, però, va creuar el pas de vianants i va enfilar carrer avall. A l'entrada, una discreta creu llatina li va donar la benvinguda. Es va senyar i va empènyer la porta de ferro forjat. A l'altra banda, després de travessar una plaça enjardinada, va arribar a un camí ample amb xiprers a les vores. A mesura que avançava, les cames li feien figa. Ja en tenia, de dolors a les cames. Sovint li feien mal els genolls i perdia l'equilibri —per això duia un bastó—, però aquella feblesa era diferent.
Assegurant bé els peus a cada passa sobre el paviment irregular de pissarra, en Josep va arribar a un punt on es va aturar. Davant seu, a cinc pams del terra, va llegir un nom que el va fer estrènyer els llavis.
Ell no plorava mai, deien. El més fort de la família, fred com el gel. Ell sabia que no era veritat. Si més no, ho va comprendre en aquell moment.
—Què faré ara, petita? —va dir en veu alta. Les llàgrimes li queien per les galtes, humitejant-li la barba de tres dies—. Jo, tot sol, no em veig capaç de fer res. Ni de tornar a pujar al bus. Ja veus quina ximpleria —aleshores va riure, sentint-se idiota—. Què faré sense els teus ulls de guineu?