Autor/a
Jana
Categoria
Relat escolar
Subcategoria
De 8 a 12 anys
Centre escolar
Escola Can Fabra
Un bus volador
Hola! Us explicaré com vaig volar pel món de la imaginació, un món ple de màgia i fantasia. Tot va començar un dia que jo estava a la meva habitació preparant-me pel meu primer dia d’institut. No sabia com arribar-hi. Hi havia moltes opcions, en bus, metro o en bici. I és que l’institut estava molt lluny de casa! Al final vaig decidir anar en bus perquè tenia una parada davant de casa.
Vaig posar-me davant de la parada i al final va arribar el bus. Pujo al bus i em vaig posar a llegir un llibre. Ai, perdó, que encara no m’he presentat. Sóc la Jana i tinc 13 anys.
De cop, vaig notar un vent molt fort. Vaig aixecar la cara i un sinistre silenci em va envoltar. Estava completament sola. Bé, també hi havia el conductor però havia canviat. Es va girar, tenia un peu de fusta, un parxe a l´ull i un lloro a l´espatlla. Era un pirata!
-On sóc? -vaig dir.
-Benvinguda al cel! -va dir el conductor.
Vaig mirar per la finestra. Estava tot cobert de núvols però vaig distingir una taca vermella. Vaig apropar-me més, era un ocell de foc!!! Vaig veure com el conductor m’allargava un llibre per identificar ocells. Vaig obrir-lo, hi havia molts tipus d’ocells.
Finalment, vaig trobar l’ocell de foc. Sota la foto posava un nom molt estrany, deia fogus i una explicació.
-Llegeix que és molt interesant -va dir el conductor (que era un pirata).
Vaig començar a llegir, la veritat és que no m’en refiava molt d’aquell conductor.
-Ocell de plomes de foc té una pedra verda al front que val molts diners per això tothom la vol agafar. Diuen que si li traieu la pedra del front perd el foc -va dir el conductor.
En el llibre, en petit, posava que a la realitat la pedra desapareix. De cop, vam baixar cap a un prat verd amb moltes flors i vam baixar del bus. Tenia molta gana.
-Hi ha menjar per aquí? -vaig preguntar jo.
-Sí, hi ha menjar, però no en tens tu a la motxilla? -em va contestar el conductor.
-Ai sí, perdó -vaig dir jo.
Vaig obrir la motxilla i vaig treure l’entrepà de nutela d’Oreo i vaig començar a menjar. Després d’unes quantes queixelades el conductor va dir: Va, que el mar ens espera!
Vam entrar al bus i es van tancar les portes. Ens vam submergir al oceà. Hi havien molts peixos de tots colors. Vaig veure un pop molt gros que es va espantar i va treure un raig de tinta a la finestra que va quedar tota negra. Abans d´arribar al fons del llac el conductor em va dir: Adéu, fins un altra! I va frenar en sec. De la frenada em vaig donar un cop al seient de davant. Quan vaig tornar a obrir els ulls tot havia tornat a la normalitat. Tornava haver-hi gent i el conductor ja no era un pirata. Em vaig adonar que la següent parada era la meva. Quan es van obrir les portes vaig esperar que puges la gent. Mentrestant notava com si algu em mirava. Em vaig girar i vaig veure el conductor que em picava l’ullet i vaig baixar del bus pensant que cada dia pujaria al mateix bus. El bus volador!
Així vaig viatjar pel món de la imaginació, i així es com acaba aquesta historia.
FI
Vaig posar-me davant de la parada i al final va arribar el bus. Pujo al bus i em vaig posar a llegir un llibre. Ai, perdó, que encara no m’he presentat. Sóc la Jana i tinc 13 anys.
De cop, vaig notar un vent molt fort. Vaig aixecar la cara i un sinistre silenci em va envoltar. Estava completament sola. Bé, també hi havia el conductor però havia canviat. Es va girar, tenia un peu de fusta, un parxe a l´ull i un lloro a l´espatlla. Era un pirata!
-On sóc? -vaig dir.
-Benvinguda al cel! -va dir el conductor.
Vaig mirar per la finestra. Estava tot cobert de núvols però vaig distingir una taca vermella. Vaig apropar-me més, era un ocell de foc!!! Vaig veure com el conductor m’allargava un llibre per identificar ocells. Vaig obrir-lo, hi havia molts tipus d’ocells.
Finalment, vaig trobar l’ocell de foc. Sota la foto posava un nom molt estrany, deia fogus i una explicació.
-Llegeix que és molt interesant -va dir el conductor (que era un pirata).
Vaig començar a llegir, la veritat és que no m’en refiava molt d’aquell conductor.
-Ocell de plomes de foc té una pedra verda al front que val molts diners per això tothom la vol agafar. Diuen que si li traieu la pedra del front perd el foc -va dir el conductor.
En el llibre, en petit, posava que a la realitat la pedra desapareix. De cop, vam baixar cap a un prat verd amb moltes flors i vam baixar del bus. Tenia molta gana.
-Hi ha menjar per aquí? -vaig preguntar jo.
-Sí, hi ha menjar, però no en tens tu a la motxilla? -em va contestar el conductor.
-Ai sí, perdó -vaig dir jo.
Vaig obrir la motxilla i vaig treure l’entrepà de nutela d’Oreo i vaig començar a menjar. Després d’unes quantes queixelades el conductor va dir: Va, que el mar ens espera!
Vam entrar al bus i es van tancar les portes. Ens vam submergir al oceà. Hi havien molts peixos de tots colors. Vaig veure un pop molt gros que es va espantar i va treure un raig de tinta a la finestra que va quedar tota negra. Abans d´arribar al fons del llac el conductor em va dir: Adéu, fins un altra! I va frenar en sec. De la frenada em vaig donar un cop al seient de davant. Quan vaig tornar a obrir els ulls tot havia tornat a la normalitat. Tornava haver-hi gent i el conductor ja no era un pirata. Em vaig adonar que la següent parada era la meva. Quan es van obrir les portes vaig esperar que puges la gent. Mentrestant notava com si algu em mirava. Em vaig girar i vaig veure el conductor que em picava l’ullet i vaig baixar del bus pensant que cada dia pujaria al mateix bus. El bus volador!
Així vaig viatjar pel món de la imaginació, i així es com acaba aquesta historia.
FI