Un capítol pendent

Recordo la primera vegada que els meus pares em van portar a Barcelona. Jo, que devia tenir vora els deu anys, estava fascinada. Venint d’un poble petit de la Catalunya interior, tot aquell moviment, aquella energia… La primera nit a la ciutat, allotjats en un hotel al centre, no vaig ser capaç de dormir en tota la nit.
L’endemà al matí em van trobar asseguda al costat de la finestra, desitjant sortir i explorar la ciutat. Van pensar que m’encantaria recórrer-la des de les “altures”, i no s’equivocaven. La llum m’il·luminava el rostre mentre, asseguda entre els meus pares a la segona planta del Barcelona Bus Turístic, no podia parar de preguntar on érem, què era aquell edifici, quin idioma parlaven els del costat.
Quan l’autobús es va apropar a la Sagrada Família, tothom es va alçar i un “oh” general va omplir l’aire. Veure-la per primera vegada va ser impactant. És, encara avui, un dels records més especials que guardo.
Aquella visita a Barcelona va ser un abans i un després. Tot i que la vida em va anar portant per altres camins i mai vaig coincidir de prop amb la ciutat, dins meu sabia que hi tindria un lloc especial, com una història inacabada, un capítol pendent.
I, uns quants anys després, aquell capítol va arribar.
Després del període més desconcertant de la meva vida, on havia estat anys seguint un rumb que, de cop, va deixar de tenir sentit, la vida, capritxosa, em va obligar a aturar-me. Tot eren dubtes, preguntes sense resposta. L’únic que tenia clar era que havia de trobar el meu lloc una altra vegada. I, d’alguna manera, la resposta semblava apuntar cap a una direcció: Barcelona.
Així, d’un dia per l’altre, vaig canviar totes les preguntes per una decisió.
Les primeres setmanes a la ciutat van fer caure tota la idealització que n’havia construït de petita. La realitat s’imposava, amb tot el que comporta. Barcelona no esborrava les meves pors, ni els dubtes, ni les frustracions. Però sí que els transformava.
Els donava perspectiva.
Com aquell primer dia a l’autobús: veure la ciutat des de dalt no feia desaparèixer els carrers, però els ordenava. Els feia més comprensibles. Més petits. I amb el temps vaig començar a entendre que amb la vida passa exactament el mateix: quan aconsegueixes agafar una mica de distància, el pes canvia.
I així, gairebé sense adonar-me’n, dia a dia m’aixecava amb més il·lusió, amb més força.
Després de gairebé tres anys instal·lada a la ciutat, fa uns dies vaig pujar de nou al Barcelona Bus Turístic. Asseguda entre turistes, pensava en com la vida acaba posant les coses a lloc i en com, al final, allò que un dia semblava insuperable acaba sent part del que ens construeix.
Aquesta vegada, anys després, mentre l’autobús s’acostava a la parada de les Corts, em vaig fixar en una noia jove amb auriculars i roba de gimnàs que caminava acompanyada d’una altra noia. Reien, ballaven… i, de cop, es van girar i ens van saludar.
I vaig pensar que potser és això: trobar el lloc, la gent, els projectes i les rutines que et fan ser més tu.
Que, a vegades, la felicitat no és res extraordinari. Que potser només cal saber mirar. Aturar-se. I agafar una mica d’altura.
I això ha estat Barcelona per a mi. Ha estat l’oportunitat de tornar a començar i trobar una versió de mi mateixa que desconeixia però que feia temps que m’esperava. Ha estat l’altura que m’ha permès, amb perspectiva, construir-me.
I encara avui, cada cop que agafo una mica de distància, torno a aquell autobús. I tot, per un moment, torna a encaixar.