Un día qualsevol

A les vuit del matí, al vagó de la línia blava, m’arrossego amb els meus llibres i una crossa, herència d’una operació de genoll. La gent sense alma m’envolta i no entenc per què miren als ulls si no saben què tenen a prop. Una dona amb mirada tendra em pregunta si vull seure. No comprèn que dur crossa no és ser vell, però sento el pavor del moment en què el meu aspecte suggereixi que m'han de tractar de "vostè". Davant meu, el meu amic Claudio, el senyor de la cabeza gacha, declina invitacions similars mentre repassa llibrets invisibles de teatre. Compartim el mateix dilema: si acceptem el seient, acceptem que el desguàs ha començat i que les nostres vèrtebres es trituraran en un ball infinit de dolor. Per a ell, la fúria és el millor cosmètic; per a mi, la solució és el quiròfan per esdevenir un polímer indestructible, un plàstic que contamini l’oceà durant mil anys en lloc de morir en una residència.La meva dosi diària de morfina contra la decrepitud era l’Elena, una exalumna de vint-i-vuit anys que encara fa olor de projecte i no d'inventari. Per ella m’injectava la jerga dels meus alumnes —"bro", "random"—, per mantenir un pont generacional que no s'enfonsés sota els meus peus de fang. Ella em volia perquè creia que jo era un volcà en actiu, no un jubilat en potència. Però la bombolla de nitrogen va esclatar el dia que la meva dona va trobar els missatges d'un quart de lloguer a Balmes. Em van fer fora de casa amb l’eficiència de qui treu una bossa de brossa orgànica que ha començat a fer pudor. Ara visc en un estudi de trenta metres on l’eco de la crossa contra el terra és l’únic diàleg que mantinc. L'Elena, en veure la meva derrota i les meves parets nues, també es va allunyar; jo ja no era intensitat, sinó decrepitud.Sol al bany, sota una llum blanca implacable, vaig treure l'arsenal químic comprat als racons foscos d'internet. Vaig clavar-me agulles d’àcid hialurònic i bòtox clandestí, buscant una venjança contra la naturalesa que va decidir que el meu cos era un desfet. Volia estirar la pell fins que els ulls se m'ajuntessin a l’esquena. L'endemà, a l'institut, vaig entrar arrossegant la crossa com un metònom del judici final. Vaig escriure ENTROPIA a la pissarra i els vaig parlar del monstre que els devora la pell mentre miren TikTok. Els alumnes no van callar per respecte, sinó per un terror primari davant la meva màscara de cera. Ja no soc el professor que intenta encaixar; soc un isòtop radioactiu inestable. Prefereixo ser un munt de runes calentes que una estàtua de marbre fred. Al metro, aferrat a la barra, em pregunto qui som realment en aquest món de màquines.