Un matí que mai oblidaré (Aya)

Un dia qualsevol del mes juny, em vaig despertar espantada a les vuit del matí. Vaig començar a preparar-me ràpidament per anar a l’institut, però com que anava molt tard vaig oblidar la meva targeta del bus a casa. Només en pujar al bus em vaig adonar de que no la tenia. Tot seguit em vaig disposar a baixar per tornar a casa i buscar-la. Quan vaig arribar, en el moment de treure les claus de la butxaca de la motxilla per obrir la porta, vaig veure que sí que la tenia. En aquell moment no sabia si començar a plorar de la frustració i els nervis que em consumien o tornar corrent a la parada del bus que està a prop de la Comissaria Nacional de Badalona. Sense dubtar més, vaig optar per la segona opció. Després d’esperar l’arribada del bus i començar el trajecte, nerviosa i amb les mans suades, vaig començar a observar amb molta confusió l’exterior pel vidre. Hi havia un mercat a prop d’un parc, amb parades plegables plenes de persones comprant i gent passejant els seus gossos. Com que no entenia què passava, vaig agafar el meu telèfon per assegurar-me de quin dia era, perquè només els dissabtes obrien aquell mercat, i efectivament era un dissabte a les nou i mitja del matí.
Sense adonar-me'n, vaig notar que tenia els ulls plens de llàgrimes. Per això, a la següent parada vaig baixar del bus per respirar una mica i tranquil·litzar-me. Sense saber exactament on estava, vaig començar a caminar fins que vaig veure l’estació de metro Fondo. Decidida, vaig començar el meu trajecte de nou per tornar a casa meva. En el moment que vaig seure, va entrar una parella que semblava que hagués sortit d’una pel·lícula de zombis, perquè van caure a terra molt a prop dels meus peus. Em vaig espantar moltíssim, perquè no sabia com actuar en aquella situació i, a més, era l’única persona en aquell vagó. Després d’uns segons, la parella encara es trobava a terra. En aquell moment em vaig replantejar si deixar-los i canviar de vagó o ajudar-los. Però vaig optar per la segona opció, perquè em vaig recordar de les paraules del meu professor d’EF, que ens havia fet una xerrada a classe sobre com hem d’actuar en aquestes situacions. Com ajudar i també en quins casos no ens hem d’apropar i només trucar a emergències, perquè no fer absolutament res és delicte. Els vaig començar a preguntar si estaven bé o si m’escoltaven per saber què havia de fer. Afortunadament, estaven conscients i només em van demanar clicar el botó d’emergència. En clicar-lo, vaig començar a parlar amb el conductor, que va avisar la seguretat.
Més tard, a la següent parada, van entrar dues persones que es van emportar amb ells la parella i, sense dubtar ni un segon més, em vaig canviar de vagó fins que va arribar el moment de baixar, perquè no volia estar més allà. A l’hora de baixar i veure que estava a prop de casa meva, em vaig emocionar moltíssim després d’un matí caòtic i ple d’experiències que semblaven tretes d’un mal somni. A l’entrada de casa vaig veure els meus pares molt preocupats, perquè no sabien on havia anat un dissabte al matí i, a més, no havia contestat les seves trucades ni missatges. Es nota que només estava pendent del que passava al meu voltant i no em vaig fixar en res més, ni tampoc en el meu mòbil, que tenia el volum baix. Aquell matí vaig adonar-me que, fins i tot en un dia normal, un viatge en transport públic pot acabar sent una aventura o un malson inesperat.