UN SOMNI AL 1960

Feia temps, una noia, anomenada Aurora de 15 anys, era morena, alta, amb els cabells llargs arrissats,
els ulls marrons, prima, etc. Tot i ser una noia molt bonica, la sort mai estava de la seva part.
Un dia, tornant de l'institut, després d'un dia molt llarg i avorrit, decideix agafar el autobús per anar a
casa més ràpid. Esperant en la parada, per fi arriba el seu bus. Treu la seva targeta i puja a dins. El
autobús estava vuit, amb tres o quatre persones assegudes al final. Seu en un lloc lliure, lluny de la
porta i de les altres persones. Se sentia molt esgotada, i feta pols. Mirant el mòbil, amb casc, sense
adonar-se, es queda adormida. Quan es va despertar setia que havien passat moltes hores, però, mirant
al voltant, veia el bus igual, només que ara no hi havia ningú més que ella. De sobte, el autobús es va
parar a una parada, i justament era la seva. Es va aixecar i va baixar. Era estrany. No era casa seva, ni
hi havia la seva galleteria de confiança. Molt estranya, va dir:
-Quin lloc és aquest? No em sona res de res...-
Va anar caminant, intentant trobar alguna persona que coneixia, algun carrer que li podria sonar, però
res. Va treure el seu mòbil, i desgraciadament se li acabava d'apagar.
-Genial. Ara no tinc ni mòbil. AGH...! I... Qui és aquesta gent? Pareixen dels anys 60...-
No estava gens equivocada l'Aurora. Va veure un pòster on hi havia gent disfressada i un elefant de
fons. Llegint el pòster va veure que posava una data: Dilluns 27 d'abril de 1960...
-1960!? Això ha de ser una broma..._
Es va quedar al·lucinada. Ho últim que esperava era estar a l'edat dels 60. Adonant-se de la data, era
sant Jordi.
-Espera un moment... Avui és sant Jordi! Bé, a saber si a aquesta època es celebraba...-
Va pensar l'Aurora. Anaven passant les hores, i hores, i més hores, però no apareix ningú que
conegués. Tornant a la parada del autobús d'abans, es va adonar que encara seguia en el mateix lloc, i
abans que s'anés, va córrer i va aconseguir pujar-se. Tot i que els autobusos d'allà es veuen antics i d'un
color estrany, aquest era igual que l'època on vivia l'Aurora.
Es va asseure en un lloc vuit, justament el mateix que la primera vegada.
-Només vull anar a casa i dormir tranquil·lament, Déu meu...-
Va desitjar, tancant els ulls. Al cap de dos minuts els va tornar a obrir, però... era a casa seva? Com
podia ser?
-Això... Estic al meu llit! I sento que... he dormit com 20 hores!-
De sobte, la seva mare va obrir la porta, pujant les persianes, i traient les sabanes d'a sobre de l'Aurora,
bàsicament... Una mare.
-Aurora! Aixecat, home! Que arribaràs tard a l'institut, eh- Va dir la mare.
-A l'institut, però...-
La seva mare va sortir de l'habitació, deixant-la encara més confusa.
-Espera... hura sigut un somni!?-
Va dir, i totalment. Ha sigut un somni, bastant estrany i curiós, sí.
Quan es va aixecar del llit, una targeta va caure a terra.
-La targeta del bus...?-

-Aurora! Aixeca el cul del llit!
Va dir la mare des de la cuina. Ràpidament, l'Aurora va deixar la targeta sobre l'escriptori, i va dir.
-Això no quedarà així...-