Autor/a
Angèlica
Categoria
Relat lliure
Una tada de maig
Avui, dia sis de maig, m’he llevat, m’he vestit i m’he dirigit al meu lloc de feina.
A la meva “garita” tinc una senzilla cadira i un vidre gegant a través del qual puc observar tots els moviments que fan les persones mentre esperen el bus a la plaça de Lesseps.
Deveu estar pensant que, treballant a Lesseps, em passo el dia multant tothom qui es puja al bus sense pagar, però no, la meva missió va molt més enllà d’això.
En els últims anys, però, la meva comesa s’ha tornat més difícil. Les persones existeixen angoixades, amb presses, corrents amunt i avall i completament absortes pel telèfon. Existeixen a través del mòbil i no se n’adonen que la realitat supera la ficció, sempre.
Al llarg del dia veig com ningú no té interès per les persones que li rodegen, i això em frustra i m’esgota.
Tothom es passa la vida buscant l’amor per tot arreu, però alhora no són capaces de parar atenció per trobar-lo en allò que fan i repeteixen cada dia, en allò més quotidià. Prefereixen consumir les seves hores deslliçant fotos de nois i noies aleatoris a la pantalla del seu mòbil (amb qui probablement mai arribaran a quedar) que fixar-se en la persona que agafa el mateix bus que elles cada vespre per tornar a casa, aquelles amb les quals ja tenen una cosa en comú. Un simple trajecte, sí, però què hi ha més maco que compartir el camí amb algú?
El dia es fa etern, però justament a cinc minuts de plegar, cap a les vuit de la tarda, de cop i volta, presencio una de les escenes més pures que he vist mai:
Veig des del darrere dues persones assegudes al sol. Veig com es miren als ulls, com es somriuen, es fan un petó, es tornen a mirar profundament i tornen a somriure.
S’agafen de les mans, sí, de les dues, de totes. No només volen, sinó que necessiten contacte.
Es veu la connexió en la tendresa amb què es parlen. Dels porus de la pell els surt il·lusió i dels ulls, brillantor, foc i sorpresa. Crec que cap dels dos entén com se sent, tot i que tampoc els importa gaire. Es limiten a gaudir i a gaudir-se.
Juguen, són com dos golden retriever picant-se, vacil·lant-se i jugant a fet i amagar. Es busquen entre ells i sento que, inconscientment, també em busquen a mi.
De cop i volta paren, se n’adonen que ha marxat el bus que esperaven i que ni tan sols han vist arribar.
L’espera pel següent els passa ràpid; continuen jugant i acariciant-se, i no només amb les mans. Riuen molt alt i és com si es regalessin les rialles entre ells; quin goig fa veure’ls, penso.
Ara qui s’impacienta soc jo. Crec que el que busquen i esperen no és el bus, és a mi, i malgrat anar tard i haver de plegar, ells ja s’estimen, tot i que encara no ho saben.
ATT: l’Amor.
A la meva “garita” tinc una senzilla cadira i un vidre gegant a través del qual puc observar tots els moviments que fan les persones mentre esperen el bus a la plaça de Lesseps.
Deveu estar pensant que, treballant a Lesseps, em passo el dia multant tothom qui es puja al bus sense pagar, però no, la meva missió va molt més enllà d’això.
En els últims anys, però, la meva comesa s’ha tornat més difícil. Les persones existeixen angoixades, amb presses, corrents amunt i avall i completament absortes pel telèfon. Existeixen a través del mòbil i no se n’adonen que la realitat supera la ficció, sempre.
Al llarg del dia veig com ningú no té interès per les persones que li rodegen, i això em frustra i m’esgota.
Tothom es passa la vida buscant l’amor per tot arreu, però alhora no són capaces de parar atenció per trobar-lo en allò que fan i repeteixen cada dia, en allò més quotidià. Prefereixen consumir les seves hores deslliçant fotos de nois i noies aleatoris a la pantalla del seu mòbil (amb qui probablement mai arribaran a quedar) que fixar-se en la persona que agafa el mateix bus que elles cada vespre per tornar a casa, aquelles amb les quals ja tenen una cosa en comú. Un simple trajecte, sí, però què hi ha més maco que compartir el camí amb algú?
El dia es fa etern, però justament a cinc minuts de plegar, cap a les vuit de la tarda, de cop i volta, presencio una de les escenes més pures que he vist mai:
Veig des del darrere dues persones assegudes al sol. Veig com es miren als ulls, com es somriuen, es fan un petó, es tornen a mirar profundament i tornen a somriure.
S’agafen de les mans, sí, de les dues, de totes. No només volen, sinó que necessiten contacte.
Es veu la connexió en la tendresa amb què es parlen. Dels porus de la pell els surt il·lusió i dels ulls, brillantor, foc i sorpresa. Crec que cap dels dos entén com se sent, tot i que tampoc els importa gaire. Es limiten a gaudir i a gaudir-se.
Juguen, són com dos golden retriever picant-se, vacil·lant-se i jugant a fet i amagar. Es busquen entre ells i sento que, inconscientment, també em busquen a mi.
De cop i volta paren, se n’adonen que ha marxat el bus que esperaven i que ni tan sols han vist arribar.
L’espera pel següent els passa ràpid; continuen jugant i acariciant-se, i no només amb les mans. Riuen molt alt i és com si es regalessin les rialles entre ells; quin goig fa veure’ls, penso.
Ara qui s’impacienta soc jo. Crec que el que busquen i esperen no és el bus, és a mi, i malgrat anar tard i haver de plegar, ells ja s’estimen, tot i que encara no ho saben.
ATT: l’Amor.