Validació

Creuem les mirades abans de saber-nos els noms, just en l’instant exacte en què la veu metàl·lica del metro anuncia que la següent parada és Diagonal. Ella somriu com si aquella frase fos una clau secreta, un sant i senya discret que només nosaltres dos ens permetem compartir enmig del vagó.

El vagó avança farcit d’una humanitat encaixada, amb olors de rutina i pressa, amb cossos que s’esquiven sense mirar-se i ulls que s’amaguen darrere les pantalles lluents dels mòbils. Enmig d’aquesta coreografia mecànica, ella es desplaça amb una lleugeresa que no pertany del tot a aquest món. Porta una bossa massa gran, com si hi cabés una vida sencera, i un abric massa prim per ser ple hivern, com si el fred no l’afectés igual que la resta.

Quan frena el comboi, el seu cos oscil·la amb una precisió gairebé estudiada i acaba recolzant-se en mi. El contacte és breu, però suficient perquè alguna cosa es desplaci també dins meu, com si un mecanisme antic i discret se m’activi sense permís. Ella no s’aparta immediatament. Jo tampoc goso enretirar-me del tot, i en aquest petit marge d’indecisió neix una complicitat tan fràgil com inevitable.

Al llarg d’unes quantes parades, el temps sembla adquirir una nova densitat. No ens diem res, però tot queda dit, igualment. És la forma com ella observa el vagó i torna sempre a mi, és la manera com jo construeixo una història improbable, per explicar-me-la més tard. Potser és estudiant d’art, potser violinista, potser alguna romàntica que escriu cartes llarguíssimes que mai no envia. Cada versió és menys real que l’anterior, i, tanmateix, totes em semblen necessàries.

A cada sotrac, els nostres cossos negocien una proximitat que ja no és casual. A cada anunci de parada, el món exterior sembla menys rellevant. Hi ha una tendresa callada que s’estén com una respiració compartida, i també un fil d’ironia invisible, com si tots dos intuíssim que aquell instant té alguna cosa de paròdia delicada.

Quan arriba el moment de separar-nos, ella es mou amb una decisió sobtada que trenca la precarietat del moment. Abans de desaparèixer entre la multitud que baixa a Collblanc, deixa sobre la meva mà un paper petit, doblegat amb cura. El gest és ràpid però inequívoc, i penso que conté una promesa implícita: la continuació d’allò que tot just comença.

Resto bocabadat dins del vagó, amb el paper entre els dits i el cor accelerat per una expectativa que creix a cada instant. Durant unes quantes estacions, resisteixo la temptació d’obrir-lo, com si allargar el misteri fos també la manera d’allargar el seu record. Finalment, cedeixo i desplego el paper amb cura gairebé reverencial. Hi trobo una frase breu, escrita amb una cal·ligrafia clara i sorprenentment neutra. No sembla una confidència. S’assembla més a una notificació.

Aleshores alço la mirada i, en el reflex del vidre, entenc allò que no he sabut veure a temps: el distintiu d’inspectora de TMB enganxat a l’abric massa prim. Totes les coincidències encaixen amb una precisió impecable. El metro continua avançant pels budells de la ciutat, indiferent a les revelacions íntimes dels seus passatgers. Amb tristor i ràbia alhora, descobreixo que l’única cosa realment validada en tot aquest trajecte no és el meu viatge, sinó la meva prodigiosa facilitat per enamorar-me just quan m’acaben de caçar sense bitllet.