Viatge cap al desconegut (Íker

Era un dia com qualsevol altre. En Jaume, un jove de 23 anys, s'aixecava del llit per anar a treballar. Després de vestir-se amb el seu uniforme, surt de casa i es dirigeix cap al metro, ja que havia d’anar fins a Rocafort, des de Sant Andreu.
Ell ja estava acostumat a aquest viatge, era part de la seva rutina, però aquell matí alguna cosa era diferent. Ho va notar només entrar al vagó, feia més calor de l'habitual, una calor pesada que feia l'aire difícil de respirar. El metro va arrencar amb normalitat, però al cap d'unes quantes estacions les llums van començar a parpellejar de manera intermitent fins que es van apagar un instant que es va fer etern. La gent va començar a inquietar-se i es va crear un murmuri general, fins que va tornar i el tren va començar a tremolar amb una violència inusual.
De sobte, un soroll metàl·lic esgarrifós va trencar l'ambient i el metro va frenar de cop, sembrant el desconcert entre en Jaume i els passatgers. Durant uns segons, el silenci va ser absolut, gairebé irreal. Llavors, les portes es van obrir lentament i una veu distorsionada va anunciar l'arribada a Catalunya. Tots van sortir per curiositat amb molta cautela i es van adonar d'una cosa, l'estació tenia un aspecte estranyament futurista i avançat.
El món que en Jaume va veure era irreconeixible: edificis immensos, vehicles que floten i carrers plens de gent amb dispositius futuristes.
I jo, que us ho explico ara, encara em costa de creure-ho, cents d’anys atrapats i per a ell només un minut de metro… Cada vegada que entro en un vagó no puc evitar pensar si això és possible de veritat.