Autor/a
Metròfila
Categoria
Relat lliure
Vides subterrànies
Ell, dotat d’una gran sensibilitat i facilitat per la música, cada dia tocava al metro l’acordió. La meva mare sempre m’ha dit que ell deia que amb prou feines el miraven, que tothom anava molt atrafegat cap amunt i cap avall. Si la gent hagués sabut tot el que hi havia darrere d’aquell músic, potser se l’haguessin mirat més…
A dia d’avui, jo, cada dia, em dedico a mirar a les persones que m’acompanyen cada matí en el trajecte que faig en metro. Penso que la companyia de cada dia mai es repetirà, i això, d’alguna manera, em sembla fascinant, perquè em fa veure que cada moment és irrepetible. També m’agrada imaginar-me com deu ser la vida d’aquestes persones que, probablement, no tornaré a veure mai més, o potser sí, però no les recordaré. Penso en el que deuen haver superat per estar aquell dia en el metro, en les pors que les acompanyen, en el seu entorn, en quines deuen ser les seves passions, les seves professions… M’agrada dir que aquestes són vides subterrànies, no perquè vagin en metro, sinó perquè són vides que no estan a la meva vista, perquè són vides que no conec ni coneixeré mai. I, certament, aquí està la gràcia, considero jo. M’agrada no poder saber-ho tot, i deixar petites incògnites a la meva vida.
Clarament, també em miro els músics que, de tant en tant, pugen al metro a fer el trajecte més alegre i amè. No puc evitar sentir una gran admiració per aquests artistes, sovint ignorats i infravalorats. A vegades tracto d’imaginar com seria veure el meu pare tocant al metro. Com d’afortunades van ser les persones que van tenir l’oportunitat de veure aquell magnífic músic tocant gratuïtament per a elles…
Tot i que el meu pare ja no hi sigui, arrel de la seva experiència, narrada en veu de la meva mare, m’ha ensenyat a tenir en consideració a totes les persones, a valorar totes les vides subterrànies.
A dia d’avui, jo, cada dia, em dedico a mirar a les persones que m’acompanyen cada matí en el trajecte que faig en metro. Penso que la companyia de cada dia mai es repetirà, i això, d’alguna manera, em sembla fascinant, perquè em fa veure que cada moment és irrepetible. També m’agrada imaginar-me com deu ser la vida d’aquestes persones que, probablement, no tornaré a veure mai més, o potser sí, però no les recordaré. Penso en el que deuen haver superat per estar aquell dia en el metro, en les pors que les acompanyen, en el seu entorn, en quines deuen ser les seves passions, les seves professions… M’agrada dir que aquestes són vides subterrànies, no perquè vagin en metro, sinó perquè són vides que no estan a la meva vista, perquè són vides que no conec ni coneixeré mai. I, certament, aquí està la gràcia, considero jo. M’agrada no poder saber-ho tot, i deixar petites incògnites a la meva vida.
Clarament, també em miro els músics que, de tant en tant, pugen al metro a fer el trajecte més alegre i amè. No puc evitar sentir una gran admiració per aquests artistes, sovint ignorats i infravalorats. A vegades tracto d’imaginar com seria veure el meu pare tocant al metro. Com d’afortunades van ser les persones que van tenir l’oportunitat de veure aquell magnífic músic tocant gratuïtament per a elles…
Tot i que el meu pare ja no hi sigui, arrel de la seva experiència, narrada en veu de la meva mare, m’ha ensenyat a tenir en consideració a totes les persones, a valorar totes les vides subterrànies.