Vivència sobre rodes (no va an

Després d’una llarga tarda de sisos tirats i caselles saltades, vaig acomiadar-me del meu company de joc i vaig pujar al bus per tornar a casa. Vaig seure a un dels seients del final, des d’on podia observar l’interior del bus en tota la seva llargada. Els peixos voladors imaginaris i les papallones submarines salvaven l’avorrit paisatge d’edificis monòtons foscos envoltats d’edificis monòtons foscos envoltats d’edificis monòtons foscos. El bus feia la seva funció i els passatgers arribaven a les seves destinacions. Tots pujaven i baixaven ocupant i desocupant seients que aviat serien de nou ocupats i desocupats per altra gent. Em preguntava qui seria el proper en ocupar el meu seient, i també quan es donaria aquest moment, doncs semblava que tothom menys jo arribava a la seva destinació. Em vaig adonar que cada cop menys seients desocupats eren ocupats de nou, només quedaven tres seients ocupats que van deixar de ser-ho en el mateix moment en el que em fixava en que eren els únics seients ocupats. En aquell moment el bus va quedar buit, només hi quedavem el conductor i jo. També em vaig fixar en que no només el vehicle s’havia buidat, sinó que també ho havien fet els carrers, que no només mancaven de persones i animals sinó també d’edificis monòtons i foscos. De sobte, els llums de l’interior del vehicle van començar a encendre’s i apagar-se repetitivament, fins que van apagar-se definitivament. Tot i que em repetia constantment que no havia de tenir por, idees de segrestos, monstres i assassinats envaïen la meva ment. Els carrers pels que passava eren cada cop més estranys, si es que se'ls podia considerar carrers. De sobte, enmig d’aquests carrers no carrers, l'autobús es va aturar, i, abans que pogués fer res, vaig veure com el conductor baixava del bus tancant les portes darrere seu. Em vaig aixecar d’un bot però ja no es veia el conductor per enlloc, ni dins ni fora del vehicle. Vaig pensar que l’home ja hauria anat cap a casa seva, sense saber que jo encara no havia pogut arribar a la meva. Terroritzat per la idea de quedar-me atrapat tota la nit al bus, vaig fer l’única cosa que podia fer: trucar a la meva mare. Després del primer “pip”, la pantalla del mòbil es va enfosquir. M’havia quedat sense bateria. Després d’aquell infortuni, vaig acceptar el meu destí. Vaig contemplar el meu voltant i em vaig imaginar una vida sencera entre els seients, les barres i les finestres d’aquell bus 33. Vaig calcular, meditar, reflexionar i valorar quina funció tindria cada racó del bus tenint en compte les meves necessitats, entre les quals la que més destacava en aquell moment era la d’orinar. Ja havia decidit quina cantonada serviria de vàter, i que seria una llunyana al conjunt de seients que faria servir de llit (per no haver de somiar en olors desagradables). Immers en la projecció mental de la meva nova llar dins del vehicle, no em vaig adonar que el conductor tornava cap aquí. Quan vaig sentir la porta obrint-se, un sentiment d’alleujament es va apoderar de mi, seguit de nous nervis (com li diria que m’ha deixat tancat al bus, de nit, sense forma de comunicar-me, amb els pares esperant-me a casa i amb unes ganes enormes d’anar al lavabo?).
- Hola — vaig dir amb l’incomoditat del que podria passar.
Ell em va respondre amb naturalitat i vam aclarir el que havia passat. No m’havia equivocat de bus, però sí de direcció.