SANG AL METRO (Hanae)

Aquella nit, tan dolorosa i dura, a ple hivern, fa deu anys , el 18 de desembre de 2019,
encara la recordo com si fos ahir. Recordo el fred que se’m clavava als ossos i el silenci
inquietant del metro de Barcelona. No hi havia ningú... només jo, desesperada, amb les
mans tacades de sang i el cor bategant tan fort que semblava que m’havia de sortir del pit,
cridant ajuda que no arribava.
Aquell mateix dia havia començat com qualsevol altre. Un matí assolellat, aparentment
tranquil. Vaig sortir de casa a les 10:00 h per anar a treballar amb el meu cotxe. Tot
semblava normal fins que, de sobte, em vaig adonar que em quedava sense combustible.
Em vaig posar nerviosa, ja que no trobava cap benzinera a prop. A més, tenia una reunió
molt important aquella tarda, i cada minut que passava augmentava la meva angoixa.
Finalment, vaig prendre una decisió: trucar a la grua i anar al meu treball amb metro. Però la
grua va tardar molt més del previst, gairebé cinc hores, a causa del trànsit. Quan van
arribar, ja eren les 18:00 h. Sense perdre més temps vaig sortir corrents cap al metro.
Vaig arribar esgotada a la parada de Plaça Catalunya. Tot i anar tard, encara tenia una mica
d’esperança d’arribar . Però en baixar a la via, alguna cosa no anava bé. L’ambient era
estrany. La gent estava inquieta: alguns cridaven, d’altres ploraven, i alguns fins i tot
semblaven desorientats, com si no sabessin on eren.
De sobte, les llums van parpellejar.
Un silenci total va omplir l’estació.
I llavors... un crit. Un crit agut, fort, que va ressonar pels túnels foscos del metro.
El pànic es va estendre en segons. La gent corria sense direcció, empentant-se, caient a
terra. Jo em vaig quedar paralitzada. No entenia què estava passant. I llavors ho vaig veure.
Un home estirat a la via, ple de sang.
Sense pensar-ho, vaig saltar per ajudar-lo. Em vaig agenollar al seu costat i vaig intentar
moure’l.
—Escolta! Em sents? —cridava.
Però no reaccionava. El tren s’acostava.
El soroll cada cop era més fort.
Vaig intentar arrossegar-lo, però pesava massa. Les meves mans es van omplir de sang.
—Ajuda! Si us plau! —cridava.
Ningú no venia.
El tren estava a punt d’arribar.
A l’últim moment, vaig aconseguir apartar-me com vaig poder. El tren va passar a tota
velocitat.
Vaig tancar els ulls.
Quan els vaig obrir, tot estava en silenci.
La gent havia desaparegut.
L’estació estava buida.
Només jo... i les meves mans tacades de sang.
Vaig començar a tremolar.
No entenia res.
—Hola? —vaig dir amb la veu trencada.
Ningú no va respondre.

De sobte em vaig despertar.
Estava al meu llit, respirant ràpid, amb el cor batejant molt fort i el cos suat. Vaig mirar les
meves mans immediatament, netes, sense sang.
Tot havia estat un somni.O això volia creure.Però aquell mateix matí, en posar les notícies
abans de sortir de casa, em vaig quedar glaçada.
“Un home ha mort aquesta nit al metro de Barcelona després de caure a la via a la parada
de Plaça Catalunya.”
La mateixa parada. La mateixa nit.
I, sense saber per què, vaig notar una sensació estranya a les mans.
Com si encara estiguessin tacades de sang.