Autor/a
SergioRoRo
Categoria
Relat lliure
Murmuració
A la ciutat que es desperta, els rostres impàvids de transeünts sorgits de la boira són devorats per la boca del metre que ingereix les ànimes errants que alimenten la seva fam matinal.
En l'estació, un halo de llum impacta sobre les façs adormides els ulls de les quals realitzen el mateix moviment cadencial que dirigeix el polze de dalt a baix, d'esquerra a dreta, sobre la pantalla. Xocant els uns amb els altres, emplenant els buits dels qui arriben al seu destí, els autòmats entren amb diligència en els compartiments del tren, sense aixecar el rostre, deixant-se portar en la marabunta uniforme.
Entre els caps cots sobresurt una que s'alça com a far enmig de la foscor d'una mar assotada per la tempestat dels temps digitals. Atalaia al seu voltant, observa en calma, obre els grans ulls verds a banda i banda d'un nas prominent i sota l'espessor d'unes celles que pugen i baixen al ritme dels pensaments del seu cap.
Imbuït en el transcurs imparable del seu recorregut, sent de sobte que el vagó comença a alçar-se, penetrant en una foscor absoluta, com una llum que s'encén en el fons d'una mina i recorre les profunditats del planeta. La densitat al voltant del tren es torna palpable, recobrint com a magma volcànic l'acer que lluita per no ser engolit i respirar. Incrèdul, descobreix que al seu voltant ningú s'immuta, els caps no desvien la seva mirada de les pantalles.
Una fogonada al capdavant fon el magma i deixa entreveure un cel blau radiant, d'una lluminositat ara encegadora davant els ulls desprevinguts del jove que lluita per no deixar de sortir de la seva boca un crit paorós. La vista recompon les figures que es mantenen en els seus llocs com al principi d'aquesta història, aliens a l'estupefacció del noi el rostre del qual ara mostra la sorpresa de veure volar el tren entre esbarts de pelicans, flamencs i corbs de mar d'una grandària descomunal que mantenen un vol decideixo escortant el vagó. La murmuració sobrevola muntanyes nevades regades per cascades que expulsen un cabal fragorós a les oïdes del jove, el vertigen del qual ha quedat derrotat per la fascinació de la vista d'un paisatge bíblic. En el cel se succeeixen el vol ara dels trencalossos, les àguiles i un albatros magnífic que porta en volandas el tren sobre una mar del qual sorgeixen balenes, dofins i cetacis que sorprendrien el mateix Capità Ahab.
El nostre jove de curiositat ja incontenible se'n puja en les gepas d'uns, als caps prostrats d'unes altres, per a tenir una millor vista de la immensitat d'aquesta Atlántida que sorgeix davant els seus ulls, grans arquitectures de materials ominosos brollen entre la frondositat de selves d'una altura que frega la base del tren fent grinyolar el sòl. Ara si, tots els membres d'aquest vagó en altre temps terrestre, ara volador, comparteixen el mateix estat de hipnotizamiento.
Havent sobrevolat sobre penya-segats de sorra púrpura i volcans d'erupcions infernals, el tren es cola entre les esquerdes d'un iceberg que s'esquerda al seu pas, la foscor embolica de nou l'exterior i desperta de l'encanteri al nostre jove que recupera la respiració i pestanyeja lentament. El soroll del traqueteo s'instal·la de nou i en la megafonia s'anuncia l'estació del nostre jove, que meravellat mira al seu voltant i somriu amb el record del vist i l'emoció del sentit.
En l'estació, un halo de llum impacta sobre les façs adormides els ulls de les quals realitzen el mateix moviment cadencial que dirigeix el polze de dalt a baix, d'esquerra a dreta, sobre la pantalla. Xocant els uns amb els altres, emplenant els buits dels qui arriben al seu destí, els autòmats entren amb diligència en els compartiments del tren, sense aixecar el rostre, deixant-se portar en la marabunta uniforme.
Entre els caps cots sobresurt una que s'alça com a far enmig de la foscor d'una mar assotada per la tempestat dels temps digitals. Atalaia al seu voltant, observa en calma, obre els grans ulls verds a banda i banda d'un nas prominent i sota l'espessor d'unes celles que pugen i baixen al ritme dels pensaments del seu cap.
Imbuït en el transcurs imparable del seu recorregut, sent de sobte que el vagó comença a alçar-se, penetrant en una foscor absoluta, com una llum que s'encén en el fons d'una mina i recorre les profunditats del planeta. La densitat al voltant del tren es torna palpable, recobrint com a magma volcànic l'acer que lluita per no ser engolit i respirar. Incrèdul, descobreix que al seu voltant ningú s'immuta, els caps no desvien la seva mirada de les pantalles.
Una fogonada al capdavant fon el magma i deixa entreveure un cel blau radiant, d'una lluminositat ara encegadora davant els ulls desprevinguts del jove que lluita per no deixar de sortir de la seva boca un crit paorós. La vista recompon les figures que es mantenen en els seus llocs com al principi d'aquesta història, aliens a l'estupefacció del noi el rostre del qual ara mostra la sorpresa de veure volar el tren entre esbarts de pelicans, flamencs i corbs de mar d'una grandària descomunal que mantenen un vol decideixo escortant el vagó. La murmuració sobrevola muntanyes nevades regades per cascades que expulsen un cabal fragorós a les oïdes del jove, el vertigen del qual ha quedat derrotat per la fascinació de la vista d'un paisatge bíblic. En el cel se succeeixen el vol ara dels trencalossos, les àguiles i un albatros magnífic que porta en volandas el tren sobre una mar del qual sorgeixen balenes, dofins i cetacis que sorprendrien el mateix Capità Ahab.
El nostre jove de curiositat ja incontenible se'n puja en les gepas d'uns, als caps prostrats d'unes altres, per a tenir una millor vista de la immensitat d'aquesta Atlántida que sorgeix davant els seus ulls, grans arquitectures de materials ominosos brollen entre la frondositat de selves d'una altura que frega la base del tren fent grinyolar el sòl. Ara si, tots els membres d'aquest vagó en altre temps terrestre, ara volador, comparteixen el mateix estat de hipnotizamiento.
Havent sobrevolat sobre penya-segats de sorra púrpura i volcans d'erupcions infernals, el tren es cola entre les esquerdes d'un iceberg que s'esquerda al seu pas, la foscor embolica de nou l'exterior i desperta de l'encanteri al nostre jove que recupera la respiració i pestanyeja lentament. El soroll del traqueteo s'instal·la de nou i en la megafonia s'anuncia l'estació del nostre jove, que meravellat mira al seu voltant i somriu amb el record del vist i l'emoció del sentit.