Dissabte

—Afanya’t!
—Pugem al segon, que el primer va ple!
—Uf, pels pèls.
—Llegar y besar el santo.
—Això va a rebentar.
—Normal, és hora punta.
—Com et deia…
—Sí, l’amic del Sergio.
—Doncs me’l van presentar al cumple de la Sofi. Bastant guapet, el noi. Va anar a saco. Em va demanar l’insta i l'endemà ja em va escriure per quedar. I quan li dic que avui no puc, que vaig a la festa del nou pis de la Carmen, va i em diu que ell també hi va.
—Coneix la Carmen?
—Sí, sí, perquè és del grupet d’Arquitectura del Sergio i es veu que van sovint al bar de Belles Arts amb la Sofi, la Carmen i tota la panda.
—Perquè que la Sofi vagi a veure el Sergio, com que no…
—Ai, pobret, el porta com vol… En fi, el noi aquest sense voler ha aconseguit la cita.
—Li faràs gaire cas?
—No ho sé. El saludo i després improvisem.
—Gran pla. I si ve el Carlos?
—Doncs adeu, guapito. Amb el Carlos, al fin del mundo!
—Disculpe…
—Ai, sí, sí, nosotras también bajamos.
—Ai si ens passem la parada. Ni Carlos, ni guapito.
—Calla, calla!

* * *

—Ei, tia! On t’havies ficat? M’has salvat. Al pis només quedaven els esnobs de Belles Arts. La Carmen fa estona que dorm. Ha agafat una bona trompa. La Sofi i el Sergio demà matinen, i m’he quedat atrapada amb un poeta pesat. Sort que m’has escrit per tornar juntes, pensava que ja no et veuria més.
—Doncs ja veus, l’altre pis tampoc era la gran cosa.
—Era molt lluny? L’últim cop que t’he vist estaves parlant amb el guapet.
—Sí, ell i un parell més volien anar al pis d’uns amics seus que estaven fent una marató de pel·lis. Ja volia sortir a airejar-me i, mira, t’he vist tan concentrada amb el noi dels tirants...
—Jo de veritat que no sé la Carmen d’on treu aquesta gent. Un colombià que col·lecciona tirants antics. Diu que està fent uns dissenys d’uns vestits d’home de l’any de la picor i que em veu a mi de model.
—Qualsevol excusa és bona per lligar.
—Doncs he quedat amb ell dilluns...
—Ara et van artistes?
—Tampoc m’ha semblat mal nano. Ves a saber, potser em veus aquest estiu a Bogotà.
—A Macondo, acabaràs tu...
—I els cinèfils què tal?
—Eren divertits. Mentre veien les pel·lis anaven cridant tonteries. A la mitja hora ja me n’he cansat. Però he aconseguit feina.
—Sí?
—La novia d’un d’ells m’ha dit que té una cosina que acaba de tenir un bebè. Mare adolescent. Els seus pares tenen peles i mentre la nena va a classe necessiten una cangur. Sort que vaig a la uni de tardes.
—El destino.
—Deu minuts pel metro. Per compensar que a l’anada no hem hagut d’esperar.
—I què ha passat amb l’amic del Sergio?
—Al final res.
—Doncs us veieu bastant animats. Has marxat amb ell i tot.
—Sí, però després s’ha posat pesat.
—Com?
—Al carrer no parava de fer brometes i indirectes. Que si estava preparada, que on anàvem tindríem intimitat. I a l’ascensor per pujar al pis se m’ha llençat. L’he aturat, i el tio m’ha arrambat contra la paret i ha seguit. Al final l’he empentat i el tio s’ha cabrejat. S’ha posat a cridar i m’ha fotut la mà dins la faldilla.
—Tia, què dius?
—He fet un crit sense voler just en arribar al pis. El tio ha sortit disparat, i davant de l’ascensor estava la porta oberta de l'apartament. La noia del cangur ha aparegut i m’ha preguntat pel crit i per l’amic del Sergio. No sabia que dir i li he dit que el tio havia marxat corrents. M’ha dit que no passava res, que ell era així...
—Sí que passa. Com que no passa?
—Tampoc hi he pensat més, ha sigut un moment.
—Que no. Que no va així. Estàs bé?
—Jo...
—Ja entra el metro...
—Merda...