Perdre-ho tot

No ho podia suportar. La pell em bullia i suava per tots els porus i el cap em ballava com si dibuixés un infinit al meu voltant. El cor, com una olla a pressió, bategava tan ràpid que, tot i estar asseguda, em costava respirar. Davant meu, més enllà de l'andana, sentia passar els trens a la velocitat dels avions, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, i el soroll que provocaven em feia esfereir.
I així vaig estar una estona, només el rellotge sabia quanta, dins una boira densa que ho feia tot més borrós i més confús fins que una força que devia ser aliena a mi em va fer aixecar-me i donar tres passos endavant. Aleshores, dins el meu cap, ressonaven cops de tambor, un darrera de l'altre, formant una melodia que no havia escoltada mai però que em va resultar familiar. I vaig tancar els ulls i vaig fer cruixir les dents. Tot seguit, una brisa calenta, ofegada, que venia a batzegades, em va acaronar sencera. A la meva esquerra, sense que jo el pogués veure, un altre tren s'apropava il·luminant tènuement el túnel. Aquell so estrident, metàl·lic, era inconfusible. I jo, dempeus, ajuntant amb força les parpelles, recta i rígida com una estaca, amb els punys tancats i les cames juntes, vaig prendre una decisió. Una decisió que em faria perdre-ho tot.

Vaig obrir els ulls. Era a terra, estirada boca amunt, amb desenes d'ulls immensos que em miraven. Notava la fredor de les rajoles de pedra de l'andana a les mans i mirava el sostre. Era un sostre trist, apagat. O potser era jo que no era capaç de veure-ho d’una altra manera.
—Som aquí, no et preocupis —va dir una veu que no coneixia.
—Estigues tranquil·la —va dir una altra. En aquell moment, algú em va agafar una ma i la va col·locar entre les seves. Gairebé no vaig notar la seva escalfor—. Tot sortirà bé, bonica.
Jo, espantada, vaig intentar moure'm. Aquelles mateixes mans i algunes altres m'ho van impedir, però vaig insistir. Volia assegurar-me que tenia tot al seu lloc.
—No et moguis, sisplau.
I no em vaig moure més.
—Te’n recordes del què ha passat?
La pregunta em va agafar lluitant per omplir els pulmons. Em vaig adonar que em faltava l’aire, i la pressió que exercien sobre mi les mans encara m’angoixava més, i devia fer una cara estranya, perquè de seguida es van apartar i em van concedir l'espai que necessitava.
—Bona feina —va dir una altra veu, llunyana i bromosa, com si sortís de mi mateixa o de la meva consciència—. Bona feina, Esperança. Has estat molt atenta i l'has salvada.
—Moltes gràcies.
—No, gràcies a tu per ser-hi —va tornar a dir aquella veu—. Això no ho oblidarà mai.
Us asseguro que no ho he oblidat.