Autor/a
Elefant rosa
Categoria
Relat lliure
L'objecte abandonat
L’Alba agafa el metro amb la seva mare. Han de baixar unes escales, sembla que la carretera se les empassi. Quan arriben a sota, hi ha gent entrant i sortint d’unes barres. L’Alba al·lucina però per tothom, ser expulsada d’aquella maquinària sembla el més normal del món. Li agafa la mà a la mare, dissimulant la por. S’acosten a una màquina on la mare comença a apretar botons marcats a la pantalla. L’Alba es sorprèn amb la rapidesa amb què fa tota aquella operació. Al cap de pocs minuts, la màquina expulsa dos paperets. La mare n’hi dóna una a l’Alba: -Té, aquest és el teu bitllet.
L’agafa de la mà i l’acosta a les màquines escup-persones. L’Alba està molt espantada, no hi vol anar i, per fi, la mare se n’adona. - Què passa, Alba? No et preocupis, aquestes màquines et deixen passar amb el bitllet. Acosta’t!
L’Alba s’hi apropa cautelosa. Posa el cartronet a la ranura de la màquina menja-persones, que se l’empassa. Fa uns sorollets, l’escup per dalt. La mare agafa el bitllet i la màquina s’obre. La mare crida: - Ara! - i empeny l’Alba, que surt disparada cap a l’altra banda just un segon abans que la porta menja-persones es torni a tancar. Les cames li tremolen però està contenta, ho ha aconseguit! La mare ja ha passat i es planta al seu costat: - T’ha agradat? Anem cap al metro!
L’Alba es pensava que ja ho havia vist tot però resulta que encara han de baixar més. Han d’agafar unes escales cap avall mentre que al costat hi ha gent que les puja sense moure’s. L’Alba no sap si està somiant o ha entrat a una pel·lícula del futur.
Arriben a una vorera ampla on s’hi amuntega molta gent. Pantalles, bancs de pedra, una via amb el fons negre que fa por. De cop, un soroll creixent ho omple tot. El terra vibra, sembla que se li bellugui sota els peus. Un tren entra a tota màquina i s’atura davant seu. L’Alba té els ulls secs de no perpallejar. S’obren unes portes automàtiques i surt una marabunta de persones amb cares llargues. La mare l’estira cap a ella. L’Alba té la sensació que aquest gest li salva la vida. Un cop tothom ha sortit, la mare li diu: - Va, puja, que aquest és el nostre. - I s’enfilen a aquella màquina futurista.
Quan entren, a l’Alba li sorprèn la claror de l’espai. Hi ha unes cadires enganxades a les parets i uns pals al mig. La mare s’agafa de la barra. De cop, se sent una veu encartronada per una mena de megàfon que diu: “Pròxima parada” i alguna cosa inentendible. El tren s’atura a una andana i es tornen a obrir les portes. L’Alba torna a espantar-se però aquesta vegada ja no tant. Hi ha gent que s’aixeca i se’n va, d’altres que es queden. També n’entren de nous. Hi ha una noia que porta un llibre i li somriu. L’Alba li torna el somriure. Es fixa en un costat de la porta, hi ha un extintor a la paret. A sobre hi ha un petit prestatge i alguna cosa més. L’Alba s’hi acosta per mirar-s’ho de prop. És un boli! L’Alba l’agafa i veu que la noia del llibre la segueix mirant. Li somriu i li fa que sí amb el cap. Li diu que se l’endugui? L’Alba està vivint experiències increïbles des que s’han mudat a Barcelona i potser aquell boli és una senyal perquè li escrigui a la Lena. Pensant en ella nota una punxada al cor mentre la veu encartronada torna a dir alguna cosa. La mare està absorta al mòbil sense adonar-se de res.
L'Alba agafa el boli. Toca baixar i ara son elles les que es perden entre la marabunta de persones amb cares llargues que van totes direcció a una màquina que les enfila al pis de dalt i allà a una altra que les escup.
L’agafa de la mà i l’acosta a les màquines escup-persones. L’Alba està molt espantada, no hi vol anar i, per fi, la mare se n’adona. - Què passa, Alba? No et preocupis, aquestes màquines et deixen passar amb el bitllet. Acosta’t!
L’Alba s’hi apropa cautelosa. Posa el cartronet a la ranura de la màquina menja-persones, que se l’empassa. Fa uns sorollets, l’escup per dalt. La mare agafa el bitllet i la màquina s’obre. La mare crida: - Ara! - i empeny l’Alba, que surt disparada cap a l’altra banda just un segon abans que la porta menja-persones es torni a tancar. Les cames li tremolen però està contenta, ho ha aconseguit! La mare ja ha passat i es planta al seu costat: - T’ha agradat? Anem cap al metro!
L’Alba es pensava que ja ho havia vist tot però resulta que encara han de baixar més. Han d’agafar unes escales cap avall mentre que al costat hi ha gent que les puja sense moure’s. L’Alba no sap si està somiant o ha entrat a una pel·lícula del futur.
Arriben a una vorera ampla on s’hi amuntega molta gent. Pantalles, bancs de pedra, una via amb el fons negre que fa por. De cop, un soroll creixent ho omple tot. El terra vibra, sembla que se li bellugui sota els peus. Un tren entra a tota màquina i s’atura davant seu. L’Alba té els ulls secs de no perpallejar. S’obren unes portes automàtiques i surt una marabunta de persones amb cares llargues. La mare l’estira cap a ella. L’Alba té la sensació que aquest gest li salva la vida. Un cop tothom ha sortit, la mare li diu: - Va, puja, que aquest és el nostre. - I s’enfilen a aquella màquina futurista.
Quan entren, a l’Alba li sorprèn la claror de l’espai. Hi ha unes cadires enganxades a les parets i uns pals al mig. La mare s’agafa de la barra. De cop, se sent una veu encartronada per una mena de megàfon que diu: “Pròxima parada” i alguna cosa inentendible. El tren s’atura a una andana i es tornen a obrir les portes. L’Alba torna a espantar-se però aquesta vegada ja no tant. Hi ha gent que s’aixeca i se’n va, d’altres que es queden. També n’entren de nous. Hi ha una noia que porta un llibre i li somriu. L’Alba li torna el somriure. Es fixa en un costat de la porta, hi ha un extintor a la paret. A sobre hi ha un petit prestatge i alguna cosa més. L’Alba s’hi acosta per mirar-s’ho de prop. És un boli! L’Alba l’agafa i veu que la noia del llibre la segueix mirant. Li somriu i li fa que sí amb el cap. Li diu que se l’endugui? L’Alba està vivint experiències increïbles des que s’han mudat a Barcelona i potser aquell boli és una senyal perquè li escrigui a la Lena. Pensant en ella nota una punxada al cor mentre la veu encartronada torna a dir alguna cosa. La mare està absorta al mòbil sense adonar-se de res.
L'Alba agafa el boli. Toca baixar i ara son elles les que es perden entre la marabunta de persones amb cares llargues que van totes direcció a una màquina que les enfila al pis de dalt i allà a una altra que les escup.