Truca a la meva porta. Bàrbara

Hola, em dic Eda i soc florista. Abans estudiava arquitectura paisatgista, però no vaig poder acabar la carrera perquè em van cancel·lar la beca. La persona que ho va fer es diu Serkan Bolat, un home important i molt seriós.

Un dia, les meves amigues Fifi, Melo i Geran van anar a una entrevista a la universitat on jo estudiava. Hi van anar amb el metro, agafant la línia L3, la verda. No m’ho havien dit perquè el convidat especial era en Serkan. Però la Melo, que no sap guardar secrets, m’ho va explicar. Quan ho vaig saber, vaig pujar ràpidament al metro L1, la línia vermella, per arribar-hi a temps.

A l’entrevista, en Serkan va començar a parlar i a dir coses que jo sabia que no eren veritat. Em vaig enfadar molt i li vaig dir davant de tothom que estava mentint.

Després de l’acte, ell se’n va anar cap al seu cotxe, però jo vaig decidir seguir-lo. Vaig agafar un autobús de TMB, d’aquells vermells que passen per tota la ciutat, fins a prop d’on estava aparcat. Quan el vaig trobar, encara estava molt enfadada i li vaig ratllar el cotxe amb una clau.

En Serkan se’n va adonar i em va enxampar. Em va dir que trucaria a la policia, però jo, sense pensar-ho gaire, li vaig posar unes esposes que hi havia dins del cotxe. El problema era que no teníem la clau per obrir-les!

En Serkan va trucar al seu amic Engin perquè l’ajudés, però com que trigava molt, jo li vaig dir que confiés en mi. Per arribar a la seva reunió, vam haver d’anar ràpid. Vam baixar corrents al metro i vam agafar la línia L5, la blava, que travessa mitja ciutat.

Com que ell és molt important i surt a la premsa, vam tenir una idea: fingiríem que érem parella. Així ell podria solucionar alguns problemes, i a canvi m’ajudaria a recuperar la meva beca. Vam signar un contracte que duraria dos mesos.

Durant aquell temps, ens movíem molt per Barcelona. Alguns dies anàvem amb metro, altres amb autobús, i un dia fins i tot vam pujar al funicular de Montjuïc, que surt des de l’estació de Paral·lel i puja fins a la muntanya. Allà vam passejar i vam començar a conèixer-nos millor.

Quan es van acabar els dos mesos, em van trucar per dir-me que recuperava la beca i que podia anar a Itàlia a estudiar. Ens vam acomiadar, una mica tristos.

L’endemà, jo anava cap a l’aeroport amb la línia L9 Sud del metro, que hi arriba directament. En Serkan, en canvi, anava cap a una reunió. Però es va adonar que s’havia enamorat de mi.

Va baixar del metro corrents i va agafar un altre tren per venir-me a buscar. Just quan jo estava a punt de pujar a l’avió, en Serkan va arribar i em va dir que no marxés.

Jo li vaig demanar una raó per quedar-me, i ell em va dir que estava enamorat de mi.

Llavors vaig decidir quedar-me.

I així és com, entre metros, autobusos i viatges per Barcelona, en Serkan i jo vam començar una nova història junts.

I van viure feliços per sempre.