Un dia com qualsevol altre.Iza

És 24 de març de 2026 a Barcelona. Un dia com qualsevol altre, milers de persones es lleven a primera hora del matí per anar a treballar. Una d’aquestes persones es diu Dani Llorens, un home adult de trenta-un anys, s’aixeca a les 7 com cada dia de dilluns a divendres des dels vint-i-dos anys que va acabar els seus estudis d'economia empresarial a la Universitat de Barcelona. En Dani com cada dia es lleva i va al lavabo en rentar-se la cara. Al mirall es reflecteix un home prim, molt pàl·lid per la falta de llum solar, ulls marrons com els cabells curts que té i amb una expressió que reflecteix cansament i decepció per haver d’aixecar-se molt aviat per haver d’anar a una oficina on l’única llum que hi ha, prové de llums led i a més, on és manat per un home a qui repudia i és dolent amb ell.

A les 7:30 baixa de casa seva per anar al metro per poder arribar després de 45 minuts de viatge al treball que tant odia. En arribar, puja al metro i veu a un munt de persones, gent gran, jove, homes, dones, etc. Troba un seient al costat d’un home que també anava a treballar. Com també en Dani, a ell tampoc li agrada el seu treball, però amb la diferència que aquest té seixanta-tres anys. L’home es va fixar que en Dani estava molt seriós pel que va pensar a parlar-li.
–I tu, on hi vas? –Va preguntar l’home.
En Dani se’l va quedar mirant sense canviar la seva seriosa expressió–. A treballar, com sempre– va dir sense ganes.
–No se’t veu amb molta il·lusió.
–Perquè no les tinc, odio aquest treball, la meva vida és sempre la mateixa, en llevo, treballo, torno a casa i m’adormo i al pròxim dia el mateix –Diu en Dani amb veu cansada.
L’home va esclatar a riure–. I que vols? Tothom fa el mateix. Mira'm a mi, tinc seixanta-tres anys i he fet el que em dius des dels vint–.
En Dani es va quedar sorprès, no sabia com una persona podia haver viscut tota una vida així. Ell, que sempre es queixa d’això i si pogués se'n sortiria d’aquell treball aquell mateix dia–.I com has fet per no acabar boig?–.
–Mai he fet res, quan ja portes més de mitja vida fent-lo ho acceptes i t’acostumes–.

Després d’això l’home va arribar al seu destí i se’n va anar. En Dani va quedar-se pensant amb por en el que li havia dit l’home. No hi volia tenir la vida que té fins a la seva jubilació als seixanta-cinc anys. Estar sempre entre quatre parets, sense poder ser lliure, per aconseguir un sou que només li donava per poder menjar i pagar el seu habitatge. Va quedar-se aturat durant mitja hora, mirant un punt fix de la finestra que hi havia al davant seu observant totes les persones, que, com ell, eren infelices i no sabien com solucionar-ho.

Quan va arribar al seu destí va aixecar-se molt lentament, continuava pensant en si això era el que volia. Va continuar caminant, al arribar a les escales, va començar a pujar-les mentre que a poc a poc començava a plorar per la pressió i la impotència de no saber què fer per ser lliure. Quan estava a punt d’arribar al carrer, es va aturar, i va dir.
–Això no és el que vull, si continuo així acabaré com aquell home.

Pel que en comptes de continuar endavant i anar a treballar, es va donar la volta sense saber que fer, el que sí que sabia és que no tornaria al lloc que està fent que no sigui feliç.