Autor/a
CASSIOPEA
Categoria
Relat lliure
UNA NIT AL TELEFÈRIC
No se sí va ser el mal que em feien tots els ossos , les ganes de pixar o la fredor que sentia a tot el cos el que em va despertar .Els ulls lleganyosos no m´ajudaven pas a veure-hi clar però em vaig adonar que no em trobava pas al meu llit i que tampoc era a casa. No entenia res.
Estava sola, ajaguda damunt del terra d´una cabina de telefèric. Era ben fosc , una nit sense lluna. Vaig passar-me les mans per la cara per sortir d´aquell malson. I per més que obria i tancava els ulls no va canviar ben res, tot seguia igual.
Em vaig aixecar com vaig poder i l´impacte de la lluminària de la ciutat de Barcelona, que es mostrava sota dels meus peus, me´ls va tancar de cop.
Què fotia jo allà dalt penjada dins d´una cabina i en plena nit? Com hi havia arribat?
La mirada es va acostumar a la penombra i vaig veure una motxilla a terra. A dins hi havia un mòbil que no vaig pas reconèixer. Vaig prémer el botó d´inici i a la pantalla hi va aparèixer la data dimarts 13 de febrer de 2030 i un missatge :
“ SI VOLS VIURE NO DIGUIS A NINGÚ EL QUE HAS VIST AQUESTA TARDA”
Ara pla ! No sé pas a què es referia aquest advertiment. Jo no recordava ben res.
Al darrere la imponent silueta del castell de Montjuïc es retallava en un cel estrellat.
Al cap d´un parell d´hores els treballadors de TMB van arribar i el telefèric va començar la rutina de moviment continu i circular. I quan la meva cabina va arribar a l´estació principal vaig sortir-ne esperitada buscant els lavabos.
Em vaig topar amb una treballadora a qui la meva presència va provocar un bon ensurt i em va acompanyar al despatx del responsable. Després d´explicar-li el poc que recordava em va informar que durant uns dies, el telefèric no s´obriria al públic atès que el dia anterior s´havia trobat el cadàver d´una dona amb senyals de violència dins de la cabina posterior a la meva.
Li va faltar temps per agafar el telèfon de sobretaula i avisar els mossos.
Amb les sirenes sonant fort la unitat d´atestats del cos va arribar a les instal·lacions del telefèric on em trobava tremolant de por i de fred. El 13 de febrer de l´any 2026 del calendari penjat a la paret em recordava que érem a ple hivern.
Sense documentació i sense memòria era incapaç de respondre la munió de preguntes que em feia la policia. Els vaig donar el mòbil que havia trobat a la cabina però tampoc els va servir de gaire.
Em van fer fotos i les van introduir a la seva base de dades i ... JO ERA LA DONA QUE HAVIEN TROBAT MORTA FEIA JUST 4 ANYS !!!
Mai no vaig aconseguir desfer-me d’ aquella angoixa que et deixa clavada a l´ànima el fet d’ haver vist la cara a la mort.
Només som aquesta nit i jo. Ja no hi ha llum, ni set, ni fred. Ara ja només em queda la por. Puc sentir la incipient nostàlgia del futur. La por que tot el que em passarà a parir d´avui té la data de caducitat marcada en el temps
Quina ironia que sigui precisament aquesta, la nit més negra de totes, que se´m presenti el cel d´estrelles més extraordinari
Alguna cosa es va remoure dins meu. I de cop ho vaig entendre.
Res no és allò que sembla ! O si ?
Estava sola, ajaguda damunt del terra d´una cabina de telefèric. Era ben fosc , una nit sense lluna. Vaig passar-me les mans per la cara per sortir d´aquell malson. I per més que obria i tancava els ulls no va canviar ben res, tot seguia igual.
Em vaig aixecar com vaig poder i l´impacte de la lluminària de la ciutat de Barcelona, que es mostrava sota dels meus peus, me´ls va tancar de cop.
Què fotia jo allà dalt penjada dins d´una cabina i en plena nit? Com hi havia arribat?
La mirada es va acostumar a la penombra i vaig veure una motxilla a terra. A dins hi havia un mòbil que no vaig pas reconèixer. Vaig prémer el botó d´inici i a la pantalla hi va aparèixer la data dimarts 13 de febrer de 2030 i un missatge :
“ SI VOLS VIURE NO DIGUIS A NINGÚ EL QUE HAS VIST AQUESTA TARDA”
Ara pla ! No sé pas a què es referia aquest advertiment. Jo no recordava ben res.
Al darrere la imponent silueta del castell de Montjuïc es retallava en un cel estrellat.
Al cap d´un parell d´hores els treballadors de TMB van arribar i el telefèric va començar la rutina de moviment continu i circular. I quan la meva cabina va arribar a l´estació principal vaig sortir-ne esperitada buscant els lavabos.
Em vaig topar amb una treballadora a qui la meva presència va provocar un bon ensurt i em va acompanyar al despatx del responsable. Després d´explicar-li el poc que recordava em va informar que durant uns dies, el telefèric no s´obriria al públic atès que el dia anterior s´havia trobat el cadàver d´una dona amb senyals de violència dins de la cabina posterior a la meva.
Li va faltar temps per agafar el telèfon de sobretaula i avisar els mossos.
Amb les sirenes sonant fort la unitat d´atestats del cos va arribar a les instal·lacions del telefèric on em trobava tremolant de por i de fred. El 13 de febrer de l´any 2026 del calendari penjat a la paret em recordava que érem a ple hivern.
Sense documentació i sense memòria era incapaç de respondre la munió de preguntes que em feia la policia. Els vaig donar el mòbil que havia trobat a la cabina però tampoc els va servir de gaire.
Em van fer fotos i les van introduir a la seva base de dades i ... JO ERA LA DONA QUE HAVIEN TROBAT MORTA FEIA JUST 4 ANYS !!!
Mai no vaig aconseguir desfer-me d’ aquella angoixa que et deixa clavada a l´ànima el fet d’ haver vist la cara a la mort.
Només som aquesta nit i jo. Ja no hi ha llum, ni set, ni fred. Ara ja només em queda la por. Puc sentir la incipient nostàlgia del futur. La por que tot el que em passarà a parir d´avui té la data de caducitat marcada en el temps
Quina ironia que sigui precisament aquesta, la nit més negra de totes, que se´m presenti el cel d´estrelles més extraordinari
Alguna cosa es va remoure dins meu. I de cop ho vaig entendre.
Res no és allò que sembla ! O si ?