Autor/a
ari
Categoria
Relat lliure
Allò que no tenim
Zzz. Tres quarts de tres del migdia. Estic mal assentada al jardí en una cadira que deu fer anys que ningú no es digna a passar-li un drap. Fa una calor que desfà. Zzz. I hi ha una mosca que s’hi troba bé al meu costat. No fa ni mitja hora que m’he menjat un polo de llimona, però l’avorriment m'està fent voler-ne un altre.
- Pròxima estació, Hospital Clínic
Dissimuladament, em moc perquè el senyor de davant sàpiga que, per anar bé, s’hauria d’apartar per poder deixar baixar. Per la cara que fa arribo a la conclusió que no és un bon dia per ell. O simplement no és un home de somriure fàcil. Sigui com sigui, ho ha entès i em deixa baixar del vagó.
El polo no aguanta segons quines temperatures. Tinc la mà enganxosa i llepar-la m’adono que ho està empitjorant. Se m’està generant una pasta cada cop més sòlida al palmell. Zzz. Ara ja són dues mosques, tot un banquet per elles. Es farà llarga la tarda.
Pujo les escales de la boca del metro i veig que m’he equivocat de sortida, es veu que estic al carrer Villarroel. Em pregunto qui devia ser aquest tal Villarroel.
- Perdona, hi ha alguna copisteria per aquí?
Entre la bufanda que em tapa les orelles i la desubicació que porto a sobre, la meva expressió facial respon per mi. No tinc ni idea de si hi ha una copisteria a prop, només sé el carrer on em trobo –Que, per cert, ja he descobert qui era el senyor que li dona nom–. Quan vaig a respondre la senyora ja no hi és, tanta falta no li feia anar a imprimir…
Raig de mànega i torno a tenir les mans netes, prou de polos per avui. Ara que estic dreta em plantejo què fer: La primera opció és tornar-me a seure a la cadira blanca de plàstic i reprendre la competició amb les mosques –Una competició que, sense cap pretensió heroica, sospito que podria arribar a guanyar–. La segona és agafar la bicicleta groga.
Un cop superat l’entrebanc de la senyora i el servei de reprografia em puc tornar a centrar en la meva ruta per la ciutat. Tinc una entrevista d’aquí a quaranta minuts al carrer de Sepúlveda amb Muntaner. Espero que hi hagi calefacció perquè estic al llindar de la immobilitat. El Google Maps em proposa l’autobús 59, el 141 i el V11. Doncs no, decideixo fiar-me del meu coneixement urbanístic i agafo l’X1.
Baixo escopetadíssima per la carretera de Palamós. Feia tres estius que no agafava la bicicleta groga, més que res perquè els frenos no funcionen. Us dono permís per titllar-me d'inconscient. El vent m’arrafreda la suor i els ulls se’m fiquen llagrimosos de la velocitat, qualsevol diria que estic en un circuit de motoGP. Segueixo baixant fins a arribar al port de Sant Feliu de Guíxols.
Ara sí que estic bé. Fora jaqueta, fora bufanda i guants. M’assec al seient vermell de l’X1 i em sona Jo Competeixo als auriculars. Amb els vuit minuts i mig que dura la cançó ja hauré arribat a plaça Universitat. “Quan la derrota és segura uns dissimulen, uns capitulen i jo competeixo…”. Em poso a pensar en l’estiu, m’encantaria ser a Sant Feliu. Però no, concentració que he de fer bé l’entrevista.
Passo per davant d’una llanxa taronja, d’un veler lleig amb ganes i d’un catamarà francès. Hi ha una família vestida a joc amb samarretes blanques i pantalons blau marí. Més endavant hi ha un barbut que vigila el port, em mira malament per passejar-me per aquí amb la bicicleta. Perquè us en feu una idea, és clavat al capità Haddock, però sense la pipa. Penso en quan començaré altra vegada la rutina a Barcelona. Tinc ganes ja de tornar a la universitat.
- Pròxima estació, Hospital Clínic
Dissimuladament, em moc perquè el senyor de davant sàpiga que, per anar bé, s’hauria d’apartar per poder deixar baixar. Per la cara que fa arribo a la conclusió que no és un bon dia per ell. O simplement no és un home de somriure fàcil. Sigui com sigui, ho ha entès i em deixa baixar del vagó.
El polo no aguanta segons quines temperatures. Tinc la mà enganxosa i llepar-la m’adono que ho està empitjorant. Se m’està generant una pasta cada cop més sòlida al palmell. Zzz. Ara ja són dues mosques, tot un banquet per elles. Es farà llarga la tarda.
Pujo les escales de la boca del metro i veig que m’he equivocat de sortida, es veu que estic al carrer Villarroel. Em pregunto qui devia ser aquest tal Villarroel.
- Perdona, hi ha alguna copisteria per aquí?
Entre la bufanda que em tapa les orelles i la desubicació que porto a sobre, la meva expressió facial respon per mi. No tinc ni idea de si hi ha una copisteria a prop, només sé el carrer on em trobo –Que, per cert, ja he descobert qui era el senyor que li dona nom–. Quan vaig a respondre la senyora ja no hi és, tanta falta no li feia anar a imprimir…
Raig de mànega i torno a tenir les mans netes, prou de polos per avui. Ara que estic dreta em plantejo què fer: La primera opció és tornar-me a seure a la cadira blanca de plàstic i reprendre la competició amb les mosques –Una competició que, sense cap pretensió heroica, sospito que podria arribar a guanyar–. La segona és agafar la bicicleta groga.
Un cop superat l’entrebanc de la senyora i el servei de reprografia em puc tornar a centrar en la meva ruta per la ciutat. Tinc una entrevista d’aquí a quaranta minuts al carrer de Sepúlveda amb Muntaner. Espero que hi hagi calefacció perquè estic al llindar de la immobilitat. El Google Maps em proposa l’autobús 59, el 141 i el V11. Doncs no, decideixo fiar-me del meu coneixement urbanístic i agafo l’X1.
Baixo escopetadíssima per la carretera de Palamós. Feia tres estius que no agafava la bicicleta groga, més que res perquè els frenos no funcionen. Us dono permís per titllar-me d'inconscient. El vent m’arrafreda la suor i els ulls se’m fiquen llagrimosos de la velocitat, qualsevol diria que estic en un circuit de motoGP. Segueixo baixant fins a arribar al port de Sant Feliu de Guíxols.
Ara sí que estic bé. Fora jaqueta, fora bufanda i guants. M’assec al seient vermell de l’X1 i em sona Jo Competeixo als auriculars. Amb els vuit minuts i mig que dura la cançó ja hauré arribat a plaça Universitat. “Quan la derrota és segura uns dissimulen, uns capitulen i jo competeixo…”. Em poso a pensar en l’estiu, m’encantaria ser a Sant Feliu. Però no, concentració que he de fer bé l’entrevista.
Passo per davant d’una llanxa taronja, d’un veler lleig amb ganes i d’un catamarà francès. Hi ha una família vestida a joc amb samarretes blanques i pantalons blau marí. Més endavant hi ha un barbut que vigila el port, em mira malament per passejar-me per aquí amb la bicicleta. Perquè us en feu una idea, és clavat al capità Haddock, però sense la pipa. Penso en quan començaré altra vegada la rutina a Barcelona. Tinc ganes ja de tornar a la universitat.