Autor/a
Behesa
Categoria
Relat lliure
Ser-hi
Tot d’una, és com si tornés a veure. La Joana no sap què ha passat ni com ha arribat a la platja de Sant Miquel, al costat de l’escultura Els cubs. Mira al seu voltant, no detecta res estrany ni tampoc hi ha cap persona al seu costat. La mar està en calma i a la platja hi ha diverses persones, alienes a la seva presència. L’últim record és de parlar per telèfon amb la seva amiga mentre passejava pel parc de l'Alhambra, al seu barri, Santa Eulàlia.
La seva amiga, Carolina, està fent el canvi de línia de l’estació d’Urquinaona. Volia haver agafat un taxi, però mitja Barcelona està tallada per la volta ciclista i sap que el transport més segur i ràpid, ara mateix, és el metro. Passa entre les persones el més ràpid possible i, per sort, quan arriba a l’andana just entra el comboi i hi puja.
L’agrada molt el mar. Moltes tardes, en plegar de la feina, hi anava caminant a la mateixa platja on es troba avui i marxava a casa al capvespre, en metro. El so de les onades, el tacte de la sorra sota els seus peus i l’escalfor del sol al seu cos, sempre l’han carregat d’energia. Sent una mica d’enyorança, se n’adona que ara feia molt temps que no hi anava.
La Carolina sembla que voli, surt de l’estació de la Barceloneta i camina tan ràpid com pot i en menys de 10 minuts es planta davant l’escultura on sap que la Joana hi va quan es perd. Ja és el segon cop aquesta mes. Escaneja la zona buscant la seva amiga. Quan la troba, corre cap la seva direcció.
Com si hagués sentit una presència, volta el cap i veu a la Carolina. Tot i la cara vermella de l’esforç i la falta d’aire, com sempre, a la seva cara hi ha un ampli somriure, tot i nerviós. Quan és a tocar li demana què ha passat. Sense contestar, s’asseu al seu costat i beu una mica d’aigua. Quan recupera l’alè li diu que estava molt preocupada, que, un altre cop, havia començat a parlar-li de forma inconnexa i de la feina que ja no fa.
La Carolina la mira amb tendresa, tot i la por que ha passat, i la profunda tristesa que li genera la situació. Fa 2 anys que a la Joana l’han diagnosticat alzheimer preçoç. Només té 58 anys. L’evolució està sent massa ràpida per poder-la assimilar. Des de fa 1 any que viuen juntes amb dues amigues més, perquè la Joana ja no podia estar-se sola a casa i van decidir que entre totes, es cuidarien.
De cop, la Joana diu: “Crec que he arribat en metro i m’he pogut seure”. “Què bé” li contesta la Carolina i l’agafa per la cintura i recolza el seu cop a la seva espatlla. Ambdues es queden mirant l’infinit mar fins el capvespre. Tornen a casa en metro, com de costum.
La seva amiga, Carolina, està fent el canvi de línia de l’estació d’Urquinaona. Volia haver agafat un taxi, però mitja Barcelona està tallada per la volta ciclista i sap que el transport més segur i ràpid, ara mateix, és el metro. Passa entre les persones el més ràpid possible i, per sort, quan arriba a l’andana just entra el comboi i hi puja.
L’agrada molt el mar. Moltes tardes, en plegar de la feina, hi anava caminant a la mateixa platja on es troba avui i marxava a casa al capvespre, en metro. El so de les onades, el tacte de la sorra sota els seus peus i l’escalfor del sol al seu cos, sempre l’han carregat d’energia. Sent una mica d’enyorança, se n’adona que ara feia molt temps que no hi anava.
La Carolina sembla que voli, surt de l’estació de la Barceloneta i camina tan ràpid com pot i en menys de 10 minuts es planta davant l’escultura on sap que la Joana hi va quan es perd. Ja és el segon cop aquesta mes. Escaneja la zona buscant la seva amiga. Quan la troba, corre cap la seva direcció.
Com si hagués sentit una presència, volta el cap i veu a la Carolina. Tot i la cara vermella de l’esforç i la falta d’aire, com sempre, a la seva cara hi ha un ampli somriure, tot i nerviós. Quan és a tocar li demana què ha passat. Sense contestar, s’asseu al seu costat i beu una mica d’aigua. Quan recupera l’alè li diu que estava molt preocupada, que, un altre cop, havia començat a parlar-li de forma inconnexa i de la feina que ja no fa.
La Carolina la mira amb tendresa, tot i la por que ha passat, i la profunda tristesa que li genera la situació. Fa 2 anys que a la Joana l’han diagnosticat alzheimer preçoç. Només té 58 anys. L’evolució està sent massa ràpida per poder-la assimilar. Des de fa 1 any que viuen juntes amb dues amigues més, perquè la Joana ja no podia estar-se sola a casa i van decidir que entre totes, es cuidarien.
De cop, la Joana diu: “Crec que he arribat en metro i m’he pogut seure”. “Què bé” li contesta la Carolina i l’agafa per la cintura i recolza el seu cop a la seva espatlla. Ambdues es queden mirant l’infinit mar fins el capvespre. Tornen a casa en metro, com de costum.