Autor/a
Vell Savi
Categoria
Relat lliure
Des de la finestra
Uns diuen que la felicitat rau sempre embolcallada d’un moment de plenitud personal, d’altres que és un esclat d’alegria... M'és igual: avui em sento feliç.
De petita, arrossegava la cadira de la meva habitació fins a la finestra. Posava l’espatller contra la paret i m’hi enfilava. De genolls, arribava a veure la parada de Bicing de la vorera del davant. Un dia, badant de bon matí, vaig adonar-me que cada dia, la mateixa gent prenia la bicicleta i deixava de veure’ls segons la ruta que feien.
Veure’ls cada matí abans d’anar a l’escola es va convertir gairebé en una necessitat.
El primer en agafar la bici era un senyor gran que li deia El de la Boina. Anava ben arreglat amb americanes i bufandes que feien joc amb els pantalons i duia una maleta negra, gran. Agafava el carrer de casa direcció muntanya i pedalava amb ganes. Poc després, arribava una noia que vestia amb pantalons texans i jerseis amples. M’encantaven els seus cabells pèl-rojos, rinxolats i llargs. Vaig adonar-me que es pintava els llavis vermells. Li quedaven bé. De gran em voldria semblar a ella. Prenia la bici, pujava i pedalava fins al primer encreuament, i llavors virava cap a l’esquerra, cap a Tetuan. Li deia La Segona. A continuació, arribava una altra noia acompanyada de dos nois. De vegades, xerrava i xerrava amb ells que em feia patir d’allò més! Ei! Que et quedaràs sense bici! Em neguitejava fins a enutjar-me de debò. Ella, tant si feia fred com calor, vestia sempre de negre i ensenyava el melic. Pel fred, duia una jaqueta llarga fins al panxell, semblava de “Matrix”. El seu cabell llis, també negre, tallat en línia recta per damunt de les espatlles i amb un serrell, més aviat curt, no m’agradava gens. Quan agafava la bici, no pedalava. Esperava que el semàfor es posés verd, es donava una embranzida i... Sasss! Carrer avall, direcció mar. Li deia La de Negra.
Aquests tres eren els fixos. De tant en tant, agafava bici una anciana de cabell blanc i llarg. Sovint se’ls recollia amb una trena darrera.
I així va ser com aquesta estona de fer el tafaner es va convertir en una manera de començar bé el dia. El de la Boina, la Segona, la De Negra i la Iaia formaven part de la meva vida i, a la meva manera, els estimava.
Un dia, el De la Boina va alçar el cap, com si notés la meva mirada en ell i em va somriure... El cor em va fer un batec fort. El dia següent, ens vàrem saludar amb les mans i La Segona em va enxampar i s’hi va afegir. La De Negra, també ho va acabar fent. Ella, a diferència dels altres, em saludava just quan arribava a la parada, i em mostrava un palmell quan baixava el carrer.
Encara ara, amb el De la Boina i amb La Segona ens continuem saludant. Sempre he somiat en tenir una bicicleta i, de tant en tant, em deia: si fan servir el Bicing és que tampoc deuen tenir bicicleta! I aquest pensament amorosia el disgust de no tenir-la.
Avui em sento feliç! Ahir vaig fer 14 anys i em varen regalar una passejada pel passeig marítim i un sobre que posava: PER PODER GAUDIR D’AQUEST REGAL... OBRE’M!
Il·lusionada vaig obrir el sobre a poc a poc. Hi havia una targeta. La vaig agafar i vaig llegir: formes part de la família Bicing! De sobte, no podia contenir el plor: tindria a disposició una bicicleta!
I avui, per primer cop, he baixat a la parada del Bicing de davant de casa. He dit bon dia al De la Boina i a La Segona. He activat una bici. He saludat a la mare que m’ha mirat des de la meva finestra i he pedalat cap a l’escola. M’encanta viure a Barcelona!
De petita, arrossegava la cadira de la meva habitació fins a la finestra. Posava l’espatller contra la paret i m’hi enfilava. De genolls, arribava a veure la parada de Bicing de la vorera del davant. Un dia, badant de bon matí, vaig adonar-me que cada dia, la mateixa gent prenia la bicicleta i deixava de veure’ls segons la ruta que feien.
Veure’ls cada matí abans d’anar a l’escola es va convertir gairebé en una necessitat.
El primer en agafar la bici era un senyor gran que li deia El de la Boina. Anava ben arreglat amb americanes i bufandes que feien joc amb els pantalons i duia una maleta negra, gran. Agafava el carrer de casa direcció muntanya i pedalava amb ganes. Poc després, arribava una noia que vestia amb pantalons texans i jerseis amples. M’encantaven els seus cabells pèl-rojos, rinxolats i llargs. Vaig adonar-me que es pintava els llavis vermells. Li quedaven bé. De gran em voldria semblar a ella. Prenia la bici, pujava i pedalava fins al primer encreuament, i llavors virava cap a l’esquerra, cap a Tetuan. Li deia La Segona. A continuació, arribava una altra noia acompanyada de dos nois. De vegades, xerrava i xerrava amb ells que em feia patir d’allò més! Ei! Que et quedaràs sense bici! Em neguitejava fins a enutjar-me de debò. Ella, tant si feia fred com calor, vestia sempre de negre i ensenyava el melic. Pel fred, duia una jaqueta llarga fins al panxell, semblava de “Matrix”. El seu cabell llis, també negre, tallat en línia recta per damunt de les espatlles i amb un serrell, més aviat curt, no m’agradava gens. Quan agafava la bici, no pedalava. Esperava que el semàfor es posés verd, es donava una embranzida i... Sasss! Carrer avall, direcció mar. Li deia La de Negra.
Aquests tres eren els fixos. De tant en tant, agafava bici una anciana de cabell blanc i llarg. Sovint se’ls recollia amb una trena darrera.
I així va ser com aquesta estona de fer el tafaner es va convertir en una manera de començar bé el dia. El de la Boina, la Segona, la De Negra i la Iaia formaven part de la meva vida i, a la meva manera, els estimava.
Un dia, el De la Boina va alçar el cap, com si notés la meva mirada en ell i em va somriure... El cor em va fer un batec fort. El dia següent, ens vàrem saludar amb les mans i La Segona em va enxampar i s’hi va afegir. La De Negra, també ho va acabar fent. Ella, a diferència dels altres, em saludava just quan arribava a la parada, i em mostrava un palmell quan baixava el carrer.
Encara ara, amb el De la Boina i amb La Segona ens continuem saludant. Sempre he somiat en tenir una bicicleta i, de tant en tant, em deia: si fan servir el Bicing és que tampoc deuen tenir bicicleta! I aquest pensament amorosia el disgust de no tenir-la.
Avui em sento feliç! Ahir vaig fer 14 anys i em varen regalar una passejada pel passeig marítim i un sobre que posava: PER PODER GAUDIR D’AQUEST REGAL... OBRE’M!
Il·lusionada vaig obrir el sobre a poc a poc. Hi havia una targeta. La vaig agafar i vaig llegir: formes part de la família Bicing! De sobte, no podia contenir el plor: tindria a disposició una bicicleta!
I avui, per primer cop, he baixat a la parada del Bicing de davant de casa. He dit bon dia al De la Boina i a La Segona. He activat una bici. He saludat a la mare que m’ha mirat des de la meva finestra i he pedalat cap a l’escola. M’encanta viure a Barcelona!