L'aigua del riu

Confirmat. La noia de la meva dreta, just davant de l’intèrfon de SOS del metro, al mig de l’andana, era membre de la RCD. No duia el casc oficial, d’això n’estava segura. Em va costar setmanes d’entrenament perceptiu i visual distingir el sensor reglamentari del nostre. Però, qui era aquella noia? Era un membre novell? Què feia a hores punta al metro? No tenia sentit. Aquella usuària no viatjava al metro seguint una rutina com la resta de passatgers. Havia de significar alguna cosa que m’estava començant a inquietar. Va dirigir-se, amb pas segur i força ràpida, cap al passadís d’intercanvi entre la L3 i la L1. Vaig decidir seguir-la, quan, de sobte, es va aturar en sec uns segons abans de continuar. Aquest no era un comportament habitual d’un RCD. La incomoditat creixia dins meu.
Un cop a l’andana direcció Fondo, em vaig aproximar suficient a ella amb l’esperança que si era un membre de l’organització, sabria detectar “el senyal”. 1 minut i 35 segons per a l’arribada del metro a l’estació. Cap resposta. Vaig repetir la senya, movent el dit índex tal com ens havien indicat a l’organització, aquest cop més a prop. M’havia de fer veure, havia d’entendre què feia allà. Ella sabria com respondre. Efectivament, a segons de pujar al vagó, va arrossegar imperceptiblement el peu esquerre enrere. Per un moment vaig pensar que el meu cor se sentia més que el senyal acústic de tancament de portes.
El metro encara no havia iniciat la marxa quan ja havíem connectat ambdós dispositius als nostres androids.
- És perillós- em va escriure.
- Qui ets?
- No hi ha temps. Operació nivell 3.
- El codi. Diguem el codi!- vaig respondre cada vegada amb més impaciència.
- Estem vigilats
- Però si ningú sap que existim- o això ingènuament pensava fins a aquell precís instant. Per un segon se’m va parar la respiració.
- L’aigua del riu sempre flueix entre les pedres.
De cop el metro se’m va fer minúscul, asfixiant, em sentia atrapada i molt angoixada. La frase per la qual havia estat preparant-me 5 anys. No obstant, els anys a l’acadèmia m’havien ensenyat a detectar els primers signes d’un atac de pànic. Va, inspira 3 segons, exhala 6 segons i repeteix mínim 3 vegades. Fixa la mirada en un punt.
El Partit per a la Convivència Ordenada (PCO) va arribar al govern de forma irregular fa 8 anys. Des dels incidents de maig del 2040. No van trigar ni una setmana a instaurar les “3 lleis fonamentals”, com els hi diuen ells:
1. No es permet mirar-se als ulls, per això és d’us obligatori per tot ciutadà del casc oficial als desplaçaments.
2. Tota comunicació interpersonal quedava limitada a missatges escrits a través dels androids que donava l’estat a cada ciutadà. Només era permesa la parla en entorn domiciliari, ple de càmeres i micròfons, i per emergències.
3. La lectura, representacions teatrals, pel·lícules, la música i, en definitiva, qualsevol manifestació artística eren penades.
L’individu més fort era l’eix de la societat que pretenien muntar. Qualsevol acte de solidaritat i ajuda cap a altres persones podia ser denunciat d’immediat.
Però aquella frase d’aquella noia indicava que tot això estava a punt d’arribar a la seva fi. No podíem estar adaptats a aquesta manera de funcionar. La societat no podia aguantar molt més així. La Resistència Contra la Deshumanització (RCD) entrava a l’acció, i estava a punt de treure l’empatia com a bandera en una lluita que es preveia dura, difícil i amb moltes baixes. No abandonaríem fins a aconseguir tornar a mirar-nos als ulls