Arribar (Carmen)

Tot va començar un matí que en un principi semblava com qualsevol altre.
Normalment, jo sortia d’hora per agafar el metro de l'L1. Potser ho feia per mania o costum, potser perquè valorava el silenci del vagó, potser perquè preferia que estigués majoritàriament buit o simplement perquè m’agradava anar amb temps als llocs. Però aquell dia va ser diferent.

Vaig sortir 20 minuts més tard de casa, no m’havia sonat l’alarma, encara que jo jurava que l’havia deixat posada la nit anterior. Quan entrava a l’estació, aquesta em va rebre amb la seva olor característica i amb el seu murmuri habitual.

-Genial- vaig pensar -Ara l’andana estarà a rebentar-.

I no m’equivocava, gent entrant i sortint, altres amb pressa, i com no la gent que a les escales no es posa a la dreta, quina ràbia, entendran que hi ha persones que volen anar ràpid? Després d’esquivar a prou gent i pensar que el món havia decidit posar-se en contra meva, justament avui que arribava considerablement tard, vaig aconseguir entrar al vagó. Sens dubte, allà no cabia ni una persona més. Vaig ser capaç d’acostar-me a un lloc a prop de la porta.

-Qui sap si no em costarà tant sortir com m’ha costat entrar- Vaig dir amb la veu prou baixa perquè ningú del meu voltant s’adonés.

Poc temps després el metro va fer un bot, però no li vaig donar molta importància perquè anava pensant una excusa prou bona per l’hora a la qual arribaria. En un moment determinat vaig tenir una sensació estranya al pit, vaig aixecar el cap del telèfon i vaig mirar al meu voltant. No sé perquè, però tenia un pressentiment inusual, com si alguna cosa no quadrés. Sentia que algunes persones em miraven curioses. El primer que vaig fer va ser obrir la càmera frontal del meu telèfon per mirar-me, però no hi havia res estrany, a més d’algun gra que havia intentat tapar ràpidament amb maquillatge. Vaig procurar no donar-li molta importància perquè ja faltaven poques parades per arribar a la meva.
Posteriorment, vaig baixar del metro i vaig pujar cap a dalt de l’estació. Caminant pel carrer continuava amb aquella sensació. A més, ara sentia que les cames m’anaven més lentes del normal i que els colors de les coses semblaven més suaus.

-Espera't, que ara estic somiant. El que em faltava- Vaig murmurar.

Anant el més ràpid que podia vaig arribar a l’oficina, vaig saludar a la recepcionista i vaig anar directament a buscar un cafè, que era el que més necessitava en aquell moment. Vaig seure i el pesat, amb estima, del meu company no va tardar a riure i a dir alguna cosa.

-Vaja, vaja, la senyoreta puntual ha arribat tard. Després soc jo, eh?- Va dir amb les seves ganes de molestar habituals.
-Calla i treballa, que tu arribes tard sempre. Que si per això, que si per l'altre i així cada dia-. Li vaig respondre amb cara de pocs amics.

Després d’aquesta conversa vam riure una mica i seguidament ens vam posar a treballar, que necessitava començar aviat per compensar el temps que havia perdut arribant tard.
De cop i volta, els ulls se’m dificultaven mantenir-los oberts i les lletres de l’ordinador van començar a desfer-se. I pum tot negre…

-Pi, pi, pi, pi, pi- Un característic so estrambòtic.
-Pi, pi, pi, pi, pi- I una altra vegada.

Vaig obrir els ulls molt desconcertada, no sabia on era. Vaig mirar al meu voltant i era a la meva habitació. Vaig mirar a la dreta cap a la tauleta de nit on tenia el telèfon carregant i vaig apagar l’alarma. Eren les 6 del matí, en efecte, tenia raó, tot havia estat un somni.