ENTRE VAGONS I MIRADES (Marta)

Tot va començar un dimecres a la tarda, amb el soroll dels trens del metro passant a tota velocitat per l'L9, en direcció a Fondo. A un seient al segon vagó es trobava una noia anomenada Júlia, que torna a casa després d’un llarg dia, la Júlia era molt bonica. Els seus trets físics cridaven l’atenció de tothom qui passava. Ella havia sortit per buidar la ment, ja que estava molt angoixada perquè no parava de pensar en el seu futur. De sobte van pujar al tren un grup de nois que hi portaven roba d’esport, semblava que venien d’entrenar, un d’ells s’anomenava Arnau i se li va quedar mirant, perquè la va trobar molt bonica, però no es va atrevir a dir-li res, per vergonya. Quan l’Arnau arriba a casa i se’n va al llit es va quedar pensant en aquella noia, en els seus ulls tan bonics que tenia, en les seves llargues pestanyes, en els seus cabells llargs i brillants que li caien per les espatlles, però sobretot en el seu somriure. Ell es penedeix de no haver-li parlat, i sent que ha perdut una gran oportunitat de conèixer a una bona noia. Així que decideix anar l'endemà a veure si està.

Va a la mateixa hora, i l’espera mirant a cada persona que passa per la zona, però passen dues hores i no la veu. Després de no trobar-la, torna al metro a la mateixa hora durant una setmana. Feia dies que no dormia, no podia parar de pensar en aquell somriure tan bonic que havia vist aquell dia. Finalment decideix anar per últim cop. Quan es trobava allà no parava de mirar a totes les persones, la va confondre alguns cops i això el fa posar-se més nerviós. El cor li bategava tan fort que sentia que li anava a sortir del pit. De cop la Júlia va aparèixer, i es va posar molt més nerviós. Al principi té dubtes en si anar a parlar-li, però pensa en tot l’esforç de la setmana per aconseguir conèixer-la, així que decideix anar-li a parlar. La Júlia sabia qui era, perquè es va adonar de què ell era el noi del grup d’amics que se li va quedar mirant aquell dia al metro. L’Arnau comença una petita conversa una mica incòmoda i ella se sorprèn i es posa molt nerviosa, però finalment es van relaxar i van començar a parlar fins que va arribar l’hora d’anar-se’n a casa. La Júlia li dona el telèfon, perquè l’Arnau li va agradar molt.

Amb el pas del temps, el que va començar en una simple mirada al metro, es va convertir en alguna cosa molt especial. L’Arnau i la Júlia van començar a parlar diàriament, i van quedar per conèixer-se molt millor. Van connectar moltíssim i al pas dels mesos se’n van enamorar. I és que sense saber-ho aquell dimecres a la tarda no havia estat un dia qualsevol, sinó que va ser l’inici d’una història que canviaria el futur de tots dos. Avui en dia, després d’aquell encontre, continuen junts, estan casats i tenen una vida molt bonica al costat dels seus fills.