ENTRE ESTACIONS I PARADES.Hele

Era un dia normal i corrent i, com sempre, Hugo va obrir els ulls de colp i va mirar el mòbil.
—Merda… arribo tard altra vegada… la profe em matarà! —va dir, espantat.
Sense dubtar-ho, va saltar del llit, es va vestir de pressa i es va preparar un desdejuni ràpid que quasi no va provar. Es va rentar les dents, la cara, va ficar les coses a la motxilla i va eixir corrent cap al metro.
Va baixar les escales sense alé, va passar la targeta i va córrer fins a la Línia 1. Quan va arribar a l’andana, va mirar el panell i va sospirar.
—Val… encara tinc 45 minuts…
Es va asseure en un banc intentant calmarse. Llavors la va veure, una noia. Pèl arreplegat, expressió tranquil·la, completament dins del seu món.
El cor d’Hugo va començar a bategar amb força.
—Wow… es preciosa… —va xiuxiuejar
Tres minuts després, va arribar el tren. Van pujar al mateix vagó i, per casualitat, ella es va asseure al seu costat. Hugo intentava semblar normal, però els nervis el delataven.
Cinc minuts més tard, va pujar un home d’uns 45 anys. Al principi tot normal… fins que Hugo es va adonar la mirada. Fixa. Insistent. Incòmoda, l'home no deixava de mirar-la.
Hugo va arrufar les celles. Va mirar a la xica —seguia amb el mòbil, aliena— i després a l’home. Aquest fins i tot va somriure, sense apartar els ulls.
Alguna cosa en Hugo es va encendre.
—No… de cap manera.
Es va alçar.
—Ei —va dir.
L’home no va reaccionar.
—EI —va repetir, més fort—. Què està fent?
L’home va girar el cap, molest.
—Disculpa?
—Que què està fent? —va dir Hugo, ja ferm—. Porta estona mirant-la.— El vagó es va quedar en silenci.
—I a tu què t’importa? —va dir l’home—. No puc mirar?
Hugo va fer un pas més, amb el cor accelerat però sense retrocedir.
—No així. I ho sap.
—Asseu-te i calla, mocós.— Va dir l’home
—No —va dir Hugo, clavant-li la mirada—. Li exigeix que pari. això és incòmode i ho està veient tothom.
La noia va alçar la vista.
—Què passa?
Hugo no va dubtar.
—Aquest home porta mirant-te des que ha pujat.
—Exageres —va dir l’home, però ja no sonava segur.
Ella el va mirar, incòmoda.
—És veritat?
L’home va apartar la mirada un segon. Suficient.
—Sí —va dir Hugo—. I no penso quedar-me callat.
L’ambient és va tensar. Diverses persones miraven.
—I tu qui ets? —va dir l’home.
—Algú que no et deixarà fer-ho.
El tren va parar. L’home va mirar al voltant, ja no tenia control.
—Esteu fatal… —va bufar.
Les portes es van obrir i es va baixar.
L’aire va tornar al vagó. Hugo va soltar l’alé de colp.
La noia el va mirar.
—Gràcies… de veritat.
Hugo va riure nerviós.
—Res… havia de fer-ho.
—Soc Ona.— Va dir la noia
—Hugo.— ell va respondre.
Silenci.
—Escolta… t’agradaria prendre un café algun dia? —va dir Ona de sobte, amb un somriure lleuger a la cara
Hugo va somriure.
—Sí, clar.—Va dir tranquil·lament l’Hugo, sabent que per dins es moria de l'emoció
I així, l’Ona i en Hugo van intercanviar els telèfons. El tren va continuar, però per a Hugo, aquell projecte ja no seria mai un més.