El que toca (Emma)

Us ho juro per la mare de Déu que jo ho vaig fer sense pensar. A més, vaig sentir-me fatal, però crec que va ser el millor per a mí! Perdoneu-me, no m’he presentat, em dic Berta i tinc 14 anys, bueno, en dos mesos en compleixo 15, soc de Barcelona, concretament de Cardedeu i tinc uns pares molt estrictes, però molt.
Vaig a una escola en Passeig de Gràcia, sí, heu escoltat bé, però tot això té una explicació, no és molt difícil, bàsicament els meus pares volen el millor per a mi, llavors van buscar una escola privada amb molt bones ressenyes. Van trobar-ne una al centre, i ara, he de llevar-me molt d’hora per agafar la renfe, que sempre li passen coses, agafo la línea verda tots els dies, per anar a una escola privada, amb uniforme, i amb persones insuportables. Podreu pensar que soc una d’aquelles noies que només es preocupen pel seu físic, o per agradar-li als nois, però creieu-me, no tinc res a veure amb aquestes criatures, hi visc a un poble super allunyat del centre i només em junto amb dues persones que són també de fora.

Bé, em disposo a contar el que em va passar. Jo, com tots els tristos dies de la meva vida, vaig haver-me de despertar molt d'hora per anar a la l’institut. Tot sembla normal i corrent oi? Però aquell dia va ser diferent.
Com sempre, vaig pujar-me al metro corrents perquè arribava tard. La línia verda anava buida, i vaig entrar fàcilment. Estava asseguda, mirant el mòbil i pensant en tot el que m’esperava a l’institut.
A la següent parada va pujar un home. No sé perquè, però em va cridar l’atenció. No feia res estrany, però tampoc feia el mateix que la resta de gent. No mirava el mòbil ni parlava, només mirava al voltant.
En un moment, em va mirar directament. Em vaig sentir una mica rara i vaig apartar la mirada, però al cap d’uns segons vaig tornar a mirar. Encara estava allà.
Va venir una mica més a prop i em va dir en veu baixa:
—No sempre has de fer el que toca.
No vaig saber què dir. Em vaig quedar pensant en això. Quan el metro es va aturar, vaig mirar cap a la porta, i quan vaig tornar a girar el cap… ja no hi era.
Aquell dia, en comptes d’anar a l’institut, vaig baixar en una altra parada.
No sé ben bé per què ho vaig fer, però em venia de gust. Vaig caminar una estona, sense pressa, sense pensar gaire. Em sentia estranya, però també una mica més lliure.
Potser no canviarà res, però aquell dia vaig fer alguna cosa diferent. I només per això, ja va valer la pena.
Des d’aleshores, cada cop que agafo el metro, penso en aquell home i en el que em va dir. I evidentment, després hi penso en la bronca que em van fer els meus pares.