L'obra dels ulls blancs (Emma)

Per fi vaig arribar al metro. Necessitava anar cap a Plaça Catalunya; el meu nou treball m’esperava allà. Em vaig deixar caure al seient amb un sospir, amb el maletí a la mà ple de papers que encara no havia tingut temps d’organitzar. Al meu voltant quasi no hi havia ningú: una dona gran immòbil, els ulls fixos en no sé què, i un home adormit a l’altra punta del vagó. Tot era massa quiet. Massa silenciós.
Quan el metro va començar a moure’s, vaig notar un nus al pit. Nervis, pensava. Primer dia de feina… però això era diferent. Mentre mirava els altres, tot semblava estàtic, com si el temps s’hagués aturat només per mi.
Faltaven unes cinc parades quan de sobte els llums es van apagar. El cor em va fer un bot. Foscor absoluta. Però ningú més reaccionava. Cap moviment, cap respiració. Només jo, amb aquell silenci que es feia més pesat. Uns segons després, les llums van tornar… però vermelles, tènues, deformant les ombres i fent que tot el vagó semblés viu. La dona continuava immòbil, l’home dormint. Com estàtues. I jo no podia deixar de mirar-los. De cop, el metro es va aturar en sec. El maletí em va caure de les mans. Les portes s’obrien. Les cames em tremolaven. Amb un nus a l’estómac vaig acostar-me a la dona. “Saps què ha passat?”, vaig preguntar-li. No va contestar. Lentament va girar el cap cap a mi. Els ulls… massa oberts, buits. Vaig fer un pas enrere. El nus al pit es feia més fort, tenia por.
L’estació fora del vagó semblava abandonada. Parets esquerdades, humides i fosques. L’aire fred em cremava les fosses nasals. Tot semblava cridar-me, com si alguna cosa allà fora m’esperés. Vaig sortir. Cada pas ressonava massa fort. Sentia que algú o alguna cosa m’observava des de la foscor. A un costat unes escales s’alçaven cap a dalt, perdent-se en l’obscuritat. Amb un nus a l’estómac vaig començar a pujar-les.
Les escales no acabaven mai. L’aire era dens, difícil de respirar. El silenci em feia sentir que la meva pròpia existència feia soroll. Exhaurit, vaig seure un moment per recuperar l’alè. Llavors ho vaig sentir. Un xiuxiueig suau a tocar de l’orella. El cor em va fer un salt. Em vaig aixecar d’un bot, amb un crit estrangulat, mirant al meu voltant. No hi havia ningú. Només les escales interminables. Però els murmuris no desapareixien.
El pànic em va envair. Vaig començar a córrer, escaló rere escaló, sense mirar enrere. Els crits em rodejaven. El cor bategava a mil. Les cames tremolaven. Pensava que em desmaiaria. I llavors la vaig veure. Una llum al final de les escales. Petita. Suau. Real. Una esperança que em va fer tremolar. Amb les últimes forces vaig estirar la mà cap a ella. Quan la vaig tocar, va esclatar amb una llum encegadora. Tot es va fondre en blanc. Però alguna cosa dins meu es movia. No era una sortida. Alguna cosa m’havia seguit. Una ombra amb ulls blancs i pupil·les negres, sense boca ni extremitats, apareixia davant meu dins del blanc encegador. No caminava, no flotava… només existia, com si sempre hagués estat allí, esperant-me.
No podia moure’m. No podia cridar. No podia apartar la mirada. Els seus ulls travessaven la meva ànima.
Vaig sentir una pressió al cap, records i pors barrejats dins meu. Quan els seus ulls es van enfosquir, tot dins meu es va trencar. Després, va haver silenci. El metro es va aturar suaument. “Plaça Catalunya”, va dir una veu mecànica. Tot semblava normal. Les llums blanques, la gent caminant, el soroll quotidià. Jo estava assegut, amb el maletí a la mà. Però dins meu, la foscor.