Un dia qualsevol (Abul)

Un dia qualsevol de l’estiu me'n vaig desperta tot suat del llit. Era un dia més en les desitjades vacances que tot estudiant ho necessitava, molts companys tenien el seu mèrit, descans mentre que a mi, aquelles vacances es van convertir en el que menys esperaria que passés.
Primer mes després que l’any escolar acabes els meus pares van decidir que ja era hora per afrontar l’etapa que em seguiria per la resta de la meva vida. Treballar. Sense ganes i sorprès no em va quedar més remei que accepta aquest nou desafii. El primer dia, a l'hora d’agafar el metro vaig despertar tard amb la cara ple de gotes de suor i amb prises no em vaig netejar, aquelles gotes em van seguir en aquesta història que desitjaria que no passés. Arribo corrent, agafo el metro i miro que en són tretze parades, fins Urquinaona era el meu destí final. A mig camí el metro de sobte es para amb un moviment brusc. Seguidament, les llums del vagó es van apagar. El silenci era total. Uns segons més tard, un home que treballava a la TMB va sortir amb un megàfon i va dir:
—S’ha anat la llum a tota Espanya
El silenci només va durar uns segons. Després, la gent va començar a cridar i possar-se nerviosos. Alguns pensaven que es quedarien atrapats per sempre. Jo em sentia molt preocupat. La suor va començar a baixar-me per la cara un altre cop. No podia deixar de pensar que arribaria tard al meu primer dia de feina. El meu cor bategava cada vegada més ràpid. El temps semblava passar molt a poc.
Després de gairebé dotze hores atrapats, la llum va tornar de sobte. El metro va arrencar a poc a poc fins que vaig arribar a Urquinaona. Quan vaig sortir del metro, ja era de nit. Evidentment, havia perdut el meu primer dia de feina.