Un viatge fora del temps

Un fosc dia d’octubre, il·luminat pels fanals, vaig sortir tard de la feina, ja que havia d’acabar uns encàrrecs. Molt cansada, vaig córrer cap a la parada de l’autobús de TMB per tornar a casa i descansar. Quan vaig arribar, em vaig asseure i vaig veure sortir un noi jove amb una bicicleta d’AMB Bici; en aquell moment va arribar l’autobús.
Era un model antic, dels que circulaven fa anys. Sense pensar-hi gaire, vaig entrar-hi i, en mirar a dins, només hi vaig veure tres persones. Vaig agafar un seient a prop de la finestra i, quan hi vaig prestar atenció, em vaig adonar que tot semblava del temps de la meva infància. No entenia res del que veia, però aquella nostàlgia em produïa una certa alegria. Tot i això, quan ho vaig pensar més detingudament, em va entrar una mica de por. I si no podia tornar al meu temps?
Això em va fer entrar en pànic. Estava desesperada i vaig intentar parlar amb alguna de les tres persones que hi havia a l’autobús. Quan m’hi vaig acostar per preguntar, ningú no em va fer cas; era com si m’hagués tornat invisible, com si no existís. Incapaç de fer res, vaig tornar a asseure’m per calmar-me, i el meu telèfon no funcionava.
Tot el que es veia a fora era com abans: fanals vells, edificis antics i zones que en el present estan reconstruïdes i renovades. Normalment, tardava uns quaranta minuts a arribar a la meva parada, i quan vaig mirar el rellotge n’havien passat trenta-vuit. A poc a poc, tot va tornar a la normalitat, o millor dit, vaig tornar a la realitat que em corresponia. Tot era igual que sempre. L’autobús es va aturar a la meva parada i, per no perdre l’oportunitat, vaig baixar.
Com que era molt tard, em vaig afanyar per arribar a casa. Un cop allà, vaig reflexionar sobre tot el que havia passat. I si tot havia estat imaginació meva? Però no m’ho podia creure: tot semblava massa real.
Per aclarir les meves idees, vaig decidir buscar informació a Google, on vaig trobar persones que explicaven experiències molt semblants: un “error en el temps”. Era això el que m’havia passat?
Avui en dia, després d’haver investigat més sobre el tema, estic més tranquil·la. Hi ha gent que afirma haver entrat en aquest “error en el temps” i no haver-ne pogut sortir, desapareixent de la memòria. D’altres, com jo, sembla que hem pogut tornar aprofitant un instant d’obertura, com en el cas de la meva parada. A més, quan vaig consultar l’aplicació d’horaris dels autobusos de TMB, no vaig trobar cap trajecte que coincidís amb l’hora a què jo havia pujat i arribat a casa. Si tot hagués estat una al·lucinació, com és que vaig arribar a casa?
Mai no havia cregut en fenòmens paranormals o en la idea de temps paral·lels, però després d’aquesta experiència, una petita part de mi ho considera possible, perquè no hi trobo cap altra explicació.
Des d’aquell dia no m’ha tornat a passar res semblant, però aquesta vivència ha quedat amb mi com una experiència única i com un coneixement que ara he adquirit de primera mà.