Autor/a
Primavera
Categoria
Relat escolar
Subcategoria
De 13 a 17 años
Centre escolar
Institut Ventura Gassol
Xavi (Joan)
El 10 d'abril de 2018, tot va canviar en la vida de Xavi Espart. El noi de setze anys, es va llevar com de costum a les 8:00 del matí. Ell, com sempre, va esmorzar torrades amb pernil, just abans de pentinar-se els seus llargs i daurats cabells. Tot anava bé, esperava que arribés el bus per anar al poble veí; Constantinoble.
El bus va arribar 10 minuts tard. Això va estranyar al Xavi, ja que coneixia al conductor i ell mai arribava tard, va entrar al bus; al fons va veure una figura femenina que li va deixar bocabadat. Mai havia vist una noia tan maca: pell blanca, llavis vermellosos, rossa i ulls blaus. Amb valentia es va seure amb ella però sense parlar-li, per sort, la noia es va baixar a la mateixa parada que Xavi, era tant l'enamorament del Xavi que va renunciar a anar a l'escola aquell dia, només per veure on anava la noia. La va seguir durant 15 minuts. Finalment va arribar a una escola de violí. La noia va entrar, però ell no va voler, preferia esperar. Als 30 minuts va escoltar a un home reganyant a algú i uns cops. El soroll provenia de l'escola de violí. Xavi va entrar ràpidament: va veure al professor colpejant a la noia, ell va córrer per defensar-la, es va posar entremig per aturar a l'home, "Com pots maltractar d'aquesta manera a una noia tan bonica. Li va dir Xavi a l'home. El professor li va dir que se n'anés, que ell no pintava res en aquest moment, però Xavi no se n'anava. Al final els va deixar anar als 2. Un cop fora, en Xavi va alentir el pas. La noia també es va aturar uns metres més endavant, encara una mica nerviosa. No semblava reconèixer-lo, tot i haver-lo vist al bus. Aquell detall el va descol·locar, però també li va despertar encara més l’interès.Durant uns segons, es va limitar a observar-la. No sabia ben bé què dir ni com començar, però tenia clar que no volia que aquell moment acabés així com així. Tot havia passat massa de pressa, però ara tenia una oportunitat.Va intentar mostrar-se tranquil, com si ajudar-la hagués estat el més normal del món. A poc a poc, la tensió va anar baixant, i la noia també semblava més calmada. Sense adonar-se’n gaire, van començar a caminar junts, allunyant-se del lloc.
Aquell petit trajecte va ser suficient perquè en Xavi sentís que alguna cosa havia canviat. No era només el fet d’haver-la ajudat, sinó la sensació que aquell inici, per inesperat que fos, podia portar a alguna cosa més. Els dies següents, en Xavi va buscar qualsevol excusa per coincidir amb ella, sobretot al bus. Aquesta vegada, però, no es va quedar mirant des de lluny. Va aprofitar el moment per apropar-s’hi, amb la intenció clara de fer-se conèixer.
El bus va arribar 10 minuts tard. Això va estranyar al Xavi, ja que coneixia al conductor i ell mai arribava tard, va entrar al bus; al fons va veure una figura femenina que li va deixar bocabadat. Mai havia vist una noia tan maca: pell blanca, llavis vermellosos, rossa i ulls blaus. Amb valentia es va seure amb ella però sense parlar-li, per sort, la noia es va baixar a la mateixa parada que Xavi, era tant l'enamorament del Xavi que va renunciar a anar a l'escola aquell dia, només per veure on anava la noia. La va seguir durant 15 minuts. Finalment va arribar a una escola de violí. La noia va entrar, però ell no va voler, preferia esperar. Als 30 minuts va escoltar a un home reganyant a algú i uns cops. El soroll provenia de l'escola de violí. Xavi va entrar ràpidament: va veure al professor colpejant a la noia, ell va córrer per defensar-la, es va posar entremig per aturar a l'home, "Com pots maltractar d'aquesta manera a una noia tan bonica. Li va dir Xavi a l'home. El professor li va dir que se n'anés, que ell no pintava res en aquest moment, però Xavi no se n'anava. Al final els va deixar anar als 2. Un cop fora, en Xavi va alentir el pas. La noia també es va aturar uns metres més endavant, encara una mica nerviosa. No semblava reconèixer-lo, tot i haver-lo vist al bus. Aquell detall el va descol·locar, però també li va despertar encara més l’interès.Durant uns segons, es va limitar a observar-la. No sabia ben bé què dir ni com començar, però tenia clar que no volia que aquell moment acabés així com així. Tot havia passat massa de pressa, però ara tenia una oportunitat.Va intentar mostrar-se tranquil, com si ajudar-la hagués estat el més normal del món. A poc a poc, la tensió va anar baixant, i la noia també semblava més calmada. Sense adonar-se’n gaire, van començar a caminar junts, allunyant-se del lloc.
Aquell petit trajecte va ser suficient perquè en Xavi sentís que alguna cosa havia canviat. No era només el fet d’haver-la ajudat, sinó la sensació que aquell inici, per inesperat que fos, podia portar a alguna cosa més. Els dies següents, en Xavi va buscar qualsevol excusa per coincidir amb ella, sobretot al bus. Aquesta vegada, però, no es va quedar mirant des de lluny. Va aprofitar el moment per apropar-s’hi, amb la intenció clara de fer-se conèixer.